FRIDAY I’M IN LOVE
Misc 27/06/2019

Tracey Thorn i el pop dels suburbis

La cantant d’Everything but the Girl publica ‘Otro planeta’, un llibre sobre la seva adolescència a l’extraradi de Londres i l’avorriment com a motor de la creativitat

i
Borja Duñó
3 min
Tracey Thorn en una imatge promocional.

Corria l’any 1988 i, a Oxford Street, Tracey Thorn cantava sobre els seus orígens. “On vaig créixer no hi havia fàbriques, hi havia una escola i botigues i alguns camps i arbres, i van aparèixer cases alineades, on vaig néixer i vaig viure durant divuit anys”. El lloc era Brookmans Park, a Hertforshide, una urbanització a pocs quilòmetres de Londres que oferia ben poc a una adolescent inquieta com la que acabaria sent la cantant d’Everything but the Girl. Molts anys després, Thorn fa memòria d’aquell entorn gris i avorrit a Otro planeta. Memorias de una adolescente en el extraradio, que publica en castellà Alpha Decay.

No és el primer llibre de la cantant, que el 2013 ja va escriure Bedsit disco queen, sobre com es va convertir en una estrella del pop, i el 2015 Naked at the Albert Hall, una història sobre els cantants i el fet de cantar. Aquí, però, la de Brookmans Park s’atura just abans de dedicar-se a la música. Del que tracta Otro planeta és del material amb què s’ha convertit en qui és. Perquè la identitat és també la resposta al lloc on creixem i l’acceptació o el rebuig a les expectatives dipositades en nosaltres. I t’hi rebel·les si sents que et talla les ales, que no et deixa existir a la teva manera.

Imaginem uns pares que han patit la guerra. Ell com a pilot de la RAF, que malgrat que no va entrar mai en combat sabia que en qualsevol moment podia morir. Ella, veient caure bombes des del llit. Després, la reconstrucció i una promesa de seguretat. La vida als suburbis proporcionava aquesta tranquil·litat anhelada, lluny d’on havien caigut les bombes, en un entorn pensat per a famílies treballadores que accedint a una propietat ascendien socialment a la vegada que abandonaven tot potencial revolucionari. El capitalisme s’assentava amb comoditat en els barris residencials. Els que tenien menys, una casa adossada; els que guanyaven una mica més, una casa envoltada de jardí. I de mica en mica, el no res s’anava apoderant dels veïnats. Anar a Londres a treballar, tornar en tren, sopar, dormir. Que res canviï, que res es mogui, que res pertorbi una tranquil·litat d’altra banda inquietant.

És per això que Thorn, en aquella cançó del 1988, cantava: “Quan en tenia 17, Londres volia dir Oxford Street”. Perquè no està demostrat que a Londres la vida no pogués ser avorrida. El que anhelava la Thorn adolescent era el bullici del que diuen que és el carrer més concorregut d’Europa. Un lloc on comprar roba bonica, a la moda, on veure alguna cosa que la tragués de l’avorriment mortal. La música pop, David Bowie i el punk oferien una via d’escapament a algú que no es conformava amb la vida que li havia estat assignada. Una fantasia, potser, però també la promesa d’una existència en color.

La primera vegada que va cantar, per timidesa, ho va fer tancada en un armari. Era Rebel rebel. En recordar-ho, reflexiona: “Els artistes que ens inspiren [...] no animen els valents (a qui ja els va bé), sinó els apocats”. I en aquesta reflexió entenem que la música pop és molt més que unes combinacions de sons amb una melodia enganxosa i una lletra ocurrent. El pop pot ser l’única sortida per a un adolescent que se sent atrapat en els convencionalismes que l’oprimeixen. Com molts joves, Thorn s’evadia anant a discoteques, bevent i enrollant-se amb nois, però de què servia tot això si un cop passada aquesta etapa entrava a la roda i acceptava el rol social que se suposava que havia d’adoptar? Somiava en conèixer un poeta i fugir a París, perquè li semblava que d’aquesta manera les coses serien diferents, però ella mateixa s’acaba adonant d’un fet sorprenent: “L’extraradi és una font d’inspiració que t’envolta d’idees i de persones a les quals rebutjar”. ¿Hauria existit la música pop sense l’avorriment? ¿Haurien sentit la necessitat, els artistes, d’inventar-se mons de fantasia si no haguessin sentit l’ofec de les convencions socials? “El punt d’inflexió gràcies al qual tot va canviar va ser la compra d’una guitarra”, escriu Thorn. I una guitarra pot fer que el món sigui un lloc que valgui la pena habitar.

stats