Tots els estils del jazz en la veu de Melody Gardot

Sant Feliu de GuíxolsDe veu carnosa, profunda, hiperafinada i amb matisos de colors infinits, la cantant nord-americana Melody Gardot en va tenir prou amb una frase per deixar el públic estabornit. Amb camisa de color verd fosc setinada, pantalons de blonda, una llarga cabellera rossa i les seves inseparables ulleres de sol i sabates de taló alt, va sortir a l'escenari de l'Espai Port del Festival de la Porta Ferrada i, dreta, va evocar la clàssica, punyent i emotiva 'Wayfaring stranger'.

Acompanyada per un quartet de corda amb Artyom Manukyan fent solos de violoncel i els seus músics habituals –Mitchell Long a la guitarra, Sam Minai al baix i Charles Staab a la bateria–, 'The rain' ens va portar pel jazz més modern i experimental. "Gràcies, jo sé que la gent no pot fer fotos, que el festival no vol, però a mi no m'importa", va dir en el seu castellà aportuguesat". I tot seguit es va tirar de cap al tango amb un 'Goodbye' intens i arravatat amb solos de guitarra elèctrica i mil modulacions vocals.

I de l'Argentina al Brasil, en un viatge musical que anys abans ella havia fet per Sud-amèrica per amarar-se dels sons de la 'bossa nova'. 'If the stars were mine' i 'So long' recordaven el cant de Frank Sinatra, en què tota la melodia la porta la veu i la dicció és impol·luta, per passar a fer un 'riff' vocal abans de dedicar-li la mítica cançó 'Corcovado' al recentment traspassat João Gilbero –"Algunes vegades hi ha cantants que et fan arribar al cel", va dir–, alhora que ella ens hi feia arribar a nosaltres creant una expectació, un silenci i una admiració totals entre el públic, sota la mirada de l'Ossa Major.

Més distesa ens va preguntar si estàvem enamorats i davant l'escassa resposta va arribar a la conclusió que "si ningú fa l'amor a Catalunya hi haurà una crisi de nadons". Va dedicar 'Baby I'm a fool' als enamorats: "I per als que són solters, ho sento". Després van venir 'Our love is easy', sola a la guitarra per afegir-s'hi les cordes en un so molt somniador dels 50; 'If ever I recall', meravellosa amb les cordes a tot drap, i la nostàlgica 'Morning sun', de sons gairebé màntrics i vocalitzacions impossibles.

Fent camí cap a una 'Llorona' de propina

I com que la noia estava xerraire, ens va explicar que vivia a París i va recuperar el jazz 'manouche' dels anys 30 amb 'Les étoiles', una peça alegre en què va destacar el virtuosisme de la violinista. I de França al soul amb 'Who will comfort me', ritme de dits espetegant, vocalitzacions, 'pizzicatos' de 'cello' i tot l'esperit del jazz en una sola veu per tancar el recital, això sí, no abans d'un emotiu bis, en què la guitarra elèctrica i el violoncel van crear l'atmosfera ideal perquè Gardot interpretés un poema, no cantat, en memòria d'Antonio Machado, 'Caminante no hay camino'.

I quan ja pensàvem que s'havia acabat, va tornar a sortir. "Era al vestidor i he pensat que Girona, Gerona, es pronuncia com Llerona o Llorona, i he decidit improvisar aquesta cançó". I amb aquest pensament tan erràtic, asseguda i guitarra en mà, ens va acabar regalant la cançó 'Llorona' en un final tan intens com van ser les més de dues hores que va durar aquest concert fet des del cor, cantat i tocat amb passió, de gran qualitat musical i escènica i viscut pel públic com una gran experiència.