Publicitat
Publicitat

Totes les vetlades del món

Tot un segle de música, a Espanya, Escòcia, França i Anglaterra amb els dos músics interpretant-la junts i per separat

Una meravella. Una altra meravella. I aquí podria acabar l’article dedicat al concert que oferiren Jordi Savall i Xavier Díaz-Latorre diumenge passat a l’auditori del Conservatori, on sempre s’agraeix l’acústica i molt més amb instruments d’aquestes característiques. Instruments com la viola de gamba que maneja Jordi Savall i la tiorba i la guitarra barroca que fa sonar a les mil meravelles el seu acompanyat per a l’ocasió. Escoltar Savall sempre crea des d’expectació fins a una aura d’espiritualitat, més enllà de les paraules, més enllà dels discursos i sermons. Quan apareix sobre l’escenari, la sensació és estar davant algú fora del comú, és a dir extraordinari i no pel fet de ser un virtuós del seu instrument, o com a mínim no tan sols per això. També la seva música és d’alguna manera fora del comú, molt poc habitual a les sales de concert, tot i aquest concert, Folias&Romancescas ja fa temps que rodola i s’havia pogut escoltar amb altres músics acompanyant Savall. Tot i això, no s’ha perdut ni un gram de deliciosa harmonia, de qualitat superba, de viatge a la intemporalitat on sempre ens condueix el violista.

El violista de gamba i el virtuós de la corda polsada ens transportaren cap al segle XVI de la mà i la música de diferents compositors i nacionalitats. Una bona manera d’agermanar diferents conceptes musicals amb els instruments com a comú denominador. Tot un segle de música, a Espanya, Escòcia, França i Anglaterra amb els dos músics interpretant-la junts i per separat, en un exercici de generositat, sempre present al tarannà de Savall, honorant les paraules de Tobias Hume, músic escocès de qui interpreten cinc petites i marcials peces, quan va dir que “la música és sempre generosa i mai mercenària”. Però el concert s’inicià amb la peça que li dóna títol, Folias&Romanescas, de Diego Ortiz, el més veterà de tots els compositors que surten al programa. Podria seguir parlant de les excel·lències de Marin Marais, de qui Savall naturalment va interpretar la reconeguda versió de Les Folies d’Espagne, o de les peculiaritats de la música de Tobias Hume i els seus col legno que el violista executa amb tanta sapiència i efectivitat com precisió, però la peça més saborosa per raons òbvies, és a dir l’instrument, va ser la que interpretà Xavier Díaz-Latorre amb la tiorba, un instrument de grans dimensions, com un llaüt barroc personificat i amb unes possibilitats sonores immenses amb què el músic oferí la Chacona inclosa dins el repertori de Música per a tiorba i llaüt. Una autèntica delícia descobrir aquest calidoscopi de sons que ofereix l’instrument en mans tan hàbils i entrenades. No cal dir que el concert acabà amb dos bis; el primer, unes improvisacions seguides d’una cançó de bressol de la Bretanya i el públic dret per acomiadar una altra vetlada inoblidable.

Etiquetes