Liceu.- El Gran Teatre ha tornat a programar el muntatge que Paco Azorín va idear fa cinc anys per a aquest mateix coliseu i per a la Maestranza. Una bona manera d’anar a tir segur pel que fa a la recaptació, que no tan sols és bo, sinó també aconsellable. Programar una òpera en tres actes cadascun dels quals inclou una ària que figura entre les millors i més conegudes de la història de l’òpera no pot ser mai una mala idea. Aquestes són, per ordre d’aparició, Recóndita armonia, que interpreta Mario Cavaradossi al primer acte; Vissi d’arte, que canta la gran protagonista que dona nom a l’obra de Puccini, i en el tercer acte repeteix el tenor amb la famosa E lucevan le stelle, poc abans que comenci el final de la tragèdia. Però no tan sols això, perquè Tosca té un tercer protagonista, Scarpia, que juntament amb el Iago de Verdi són molt probablement els dos malvats més famosos i que roben gairebé tot el protagonisme als teòrics personatges principals, per la senzilla raó que ells són la causa de tota la història. Té gràcia que Puccini i els seus llibretistes, Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, facin una referència al botxí d’Otel·lo quan Spoletta li entrega el ventall de la hipotètica amant del pintor i Scarpia diu “Si Iago tenia el mocador jo tenc aquest ventall”. Merescut homenatge i una bona manera de posar el seu personatge a l’altura del que havia plasmat Shakespeare sobre el paper i Boito havia portat als escenaris, pels segles dels segles.
És clar que el fet que hi hagi tres àries tan cèlebres obliga a un repartiment que, com a mínim, no ens faci recordar constantment les referències. La selecció dels cantants no ha estat tan rodona com obliga la composició, però un dos de tres tampoc no està gens malament. Per començar, Caravadossi, interpretat per Jonathan Tetelman, jove tenor amb marge de millora, de bona presència i maneres exquisides, que, per altra banda, debutava en el personatge. Segurament un debut precipitat, propiciat per la renúncia del que havia de ser la primera opció per encapçalar el repartiment principal. Ja en la Recóndita armonia va quedar palès que la cosa no pintava al millor possible. Bona extensió als aguts, no sense un sobreesforç, però escassa projecció de la veu, que sempre quedava per davall de l‘orquestra o sota la veu de qualsevol dels seus companys protagonistes. Liudmyla Monastryrska va ser Tosca, amb la qual va exhibir color, potència, fiato... en totes les seves intervencions. També en la dramatització, amb un moment realment d’una força i veracitat extraordinàries. Va ser naturalment al segon acte, el millor dels tres amb diferència, en el seu combat amb Scarpia. Un Scarpia, amb un referent mundial i segurament insuperable com és Joan Pons, a qui va donar vida Erwin Schrott i que va optar per un canvi de registre als antípodes de la sobrietat del menorquí. Va fer un malvat menys poderós, més libidinós, molt personal, allunyat de qualsevol altra referència, una mica sobreactuat, que és una altra opció i que el públic va saludar amb els aplaudiments més calorosos de la vetllada. Stephano Palatchi va interpretar Angelotti; Francisco Vas, un correcte Spoletta, de qui es podria fer un acudit per la seva semblança amb un tal Smith espanyol que està contra els migrants, i que també fa el paper d’esbirro; Enric Martínez-Castignani va fer un sagristà adequat... El cor, dirigit per Conxita Garcia, dins la seva bona línia habitual, i molt destacable la tasca de John Fiore al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, que va sonar amb potència, al límit, però sense perdre la gran quantitat de matisos de la composició.
Queda la posada en escena, a càrrec de Paco Azorín. Una mica massa recargolada, encara que és cert que no li resta fluïdesa al muntatge, però cal no oblidar que aquesta ve de fàbrica. Per entrar en alguns detalls sense gaire importància, el pentinat de Scarpia és afrancesat, quan l’afrancesat és Cavaradossi. Que el cor dels nins no vagi vestit d’època segurament és una llicència, però tan sols pressupostària. La presó dins el despatx del palau Farnese per accentuar que és un home cruel o la tortura del pintor a la vista són difícils de pair estèticament, però és que a sobre són innecessàries i collita del director artístic, com també ho és el simbolisme orwel·lià del tercer acte, o la metamorfosi de les pintures de l’església de Sant’Andrea del Valle. Tot i així, ni molesta a l’espectador ni als cantants, llevat de l’escena final, que perd una mica de dramatisme per les dificultats de la diva a l’hora de culminar la tragèdia.
