Tomeu Penya enceta avui la gira d'estiu

PalmaQuaranta-set anys dedicant-s'hi -que es diuen aviat- i Tomeu Penya continua mantenint-se fidel i constant al seu hàbitat natural: les revetles de les festes de poble.

Anit, a partir de les 22 hores, presenta el seu darrer disc, És per tu , que suma el vint-i-cinquè en la seva carrera, a les festes de Sant Marçal de Marratxí, municipi on precisament fa un temps els alumnes del seu institut arribaren a adaptar Illes dins un riu per alçar la veu contra la política del seu exbatle, ara president Bauzá, en contra dels llaços, els símbols i qualsevol defensa del català.

Des que inicià carrera en solitari, ja fa 32 anys, quan just havia aterrat als 30, el vilafranquer s'ha mantingut fidel a la llengua, des d'aquell Cant a la vila (1980) que apadrinà el rector d'aleshores de Vilafranca. Es soports de sa nostra bandera , una de les cançons del seu darrer disc, podria ser una resposta a les estratègies bel·ligerants del Govern de Bauzá, però Tomeu Penya assegura que "no la vaig fer per cap cas específic". "Trob que som un dels que té armes per ajudar a allò que és just i s'ha d'estimar. Quan vaig començar a compondre, el mallorquí no existia i jo vaig començar a fer cançons de foravila, de ball de bot, que no era normal i que ara ho és", diu el vilanfranquer.

I afegeix: "Jo defens la nostra bandera, que no és un tros de pedaç, sinó la manera de ser, d'estimar, les parets seques... No són les retxes d'un tros de pedaç, sinó la idiosincràsia de les Balears. Que he d'anar a escoltar un partit polític! Faig allò que surt a banda de cap partit i ideologia política. Record que abans, quan cantava en mallorquí, ningú no m'escoltava. Ara estam pitjor que fa 10 anys, però fa 30 o 40 estàvem pitjor; només podíem xerrar mallorquí a ca nostra o al pati de l'escola. Actuant amb una guitarreta en vaig sentir de: Tomeu, en mallorquí no arribaràs enlloc".

Sense mai agafar-se gaire els dits, Tomeu Penya ha compost cants reivindicatius com aquell Trenc del tercer disc Coverbos (1984) o S'Estalella del Sirena (1992), el novè. Coincidint amb la defensa de les identitats i drets com Autonomia , amb el seu segon disc Càrritx i roses (1982), el caràcter de Tomeu Penya ja s'enlairaria per agafar la dimensió que encara manté i no rebaixar ni un pam el zenit que va assolir sobretot a partir d' Una aclucada d'ull (1994). Passen els anys i encara manté el feu de Catalunya. "L'èxit va arribar d'un dia per l'altre, quan vaig estrenar Mallorquins i catalans en el programa de televisió de La Trinca. És una sàtira simpàtica però aquí, com que es polititza tot, al principi hi va haver una mala crítica, però la resposta aquí i allà és la mateixa".

És admirable que hagi sabut mantenir-s'hi conciliant sempre èxit artístic amb un ritme vital, tranquil i íntim, al seu poble. "Va ser tan impressionant que vaig pensar a comprar un pis a Barcelona, però vaig decidir que no perquè se m'hauria acabat la llibertat. Jo vull veure els meus cans". I així, més de tres dècades després, encara ho assaboreix: "És triomfar en la música, però també és viure tranquil·lament, en el teu poble, a foravila, tenir bons veïns, fora haver de dissimular res ni posicions. El més fàcil és ser així com ets. Jo puc estar amb el rei o com fa uns anys amb el príncep i la princesa, i després xerrar de llenties amb els cuiners".

Aquest tarannà, del que està pastat, brotarà de nou avui vespre, en la primera actuació en format banda de l'agenda d'aquest estiu, perquè en aquesta ocasió estarà acompanyat dels seus inseparables Gèminis, amb Simó Rebassa de cantant; des dels inicis, dos inseparables.