CÒMIC
Cultura 12/06/2013

Tintín al món real

Una exposició mostra els documents i els models que van inspirar les vinyetes d'Hergé

Sílvia Marimon
4 min
Una figura d'Aquell jove reporter belga que tenia un fox terrier...

Barcelona.Tintín no envelleix. És una icona que ha aconseguit vendre 180 milions d'àlbums en 40 idiomes. No importa el pas del temps ni les polèmiques. El jove periodista de tupè impossible i pantalons de golf continua despertant passions. Fins al punt que ha provocat el naixement d'una nova espècie: els tintinòlegs. Jacint Guillem n'és un. I és impressionant la informació que ha arribat a acumular.

Fins al 29 de setembre, 400 dels documents que ha recopilat Guillem es poden veure al Museu d'Història de Catalunya. L'exposició Aquell jove reporter belga que tenia un fox terrier blanc. .. no mostra vinyetes ni marxandatge, sinó els models i les notícies reals que van inspirar Hergé (pseudònim de Georges Remi). Hergé, mestre de la línia clara, era un home extremadament minuciós i que pràcticament mai va abandonar Bèlgica: cada vestit i uniforme, cada vaixell i tren, fins i tot els quadres que apareixen darrere els personatges a les vinyetes, tenen un referent real. Normalment era una fotografia, una postal, un llibre, una portada de diari o un reportatge del National Geographic . L'exposició s'ha fet amb la col·laboració de l'Associació de Tintinaires de Sabadell, MoulinSab.

Haddock contra Felip V

La majoria de personatges tenen la seva rèplica de carn i ossos

Tornassol és el doble exacte de l'inventor del batiscaf, Auguste Piccard, i el multimilionari Carreidas és el fabricant aeronàutic Marcel Dassault. Pocs personatges són fills de la imaginació. Hergé copiava la realitat. Fins i tot els surrealistes detectius Dupond i Dupont són el calc de dos policies amb bombí, bigotis i paraigua que van aparèixer, acompanyant un detingut, a la portada del setmanari Le Miroir .

Tintín també té una rèplica real. "Hergé sempre ho va negar, però es va inspirar en un jove danès", assegura Guillem. Aquest jove danès, que després va ser actor, es deia Palle Huld. L'any 1928 Huld es va presentar a un concurs convocat per un diari danès que buscava un adolescent que volgués fer la volta al món com a reporter. Va guanyar i amb només 15 anys va viatjar durant 44 dies des de Nord-amèrica fins al Japó, passant per Sibèria.

Guillem afirma que el fet que hi hagués hagut una llarga nissaga de mariners amb el nom de Haddock és una casualitat. "El capità Haddock és un dels pocs personatges que és fill de la imaginació. Hergé no va saber que existien els Haddock, que fins i tot havien tingut un vaixell que es deia Unicorn , fins després d'haver-lo creat", assegura. Casualitat o no, hi va haver un Nicholas Haddock que es va enfrontar a Felip V durant la Guerra de Successió. Aquest tintinòleg de Sabadell també ha identificat el Rackham el Roig real: era un pirata de la Catalunya Nord, es deia Montbars, l'exterminador , i es va dedicar a perseguir obsessivament vaixells espanyols.

Xang sí que va existir

La postura proxinesa d'Hergé i les seves conviccions catòliques

Quan Hergé va començar a treballar en una història que involucrava xinesos va rebre un consell. "Un capellà belga li va dir que procurés no fer un estereotip de la cultura xinesa", explica Guillem. Per evitar-ho, li va presentar un xinès, Xang, que el va assessorar i que es convertiria en un gran amic d'Hergé. A contracorrent de la tendència majoritària a Europa, Hergé no va fer costat a l'imperialisme japonès a la Xina. Més tard, Xang seria el protagonista de Tintín al Tibet (1960). És l'àlbum més personal d'Hergé i l'únic en què no hi ha enemics. "L'escriu després d'una crisi personal molt forta, perquè s'enamora d'una treballadora del seu equip i se separa de la dona. Ell tenia unes conviccions catòliques molt profundes. A Tintín al Tibet tot és molt blanc perquè els somnis d'Hergé, en aquell moment, eren tots blancs. És un crit a l'amistat", explica Guillem.

El reporter estrena texans

Les contradiccions polítiques i ideològiques

En l'últim àlbum complet que Hergé va publicar en vida, Tintín i els Pícaros (1976), el periodista canvia d'imatge: vesteix texans, porta un casc amb l'insígnia de la pau i fa ioga. El general Alcázar, inspirat en Fidel Castro, és l'heroi d'aquesta història sobre revolucions americanes. La seva dona, la Peggy, té com a model una horrible nord-americana vinculada al Ku Klux Klan, que Hergé va descobrir en un telenotícies. Hergé sempre va reivindicar i denunciar les injustícies socials als seus còmics. Des del tràfic d'esclaus fins als conflictes vinculats a les grans companyies petrolieres. Va ser molt criticat, però, per haver col·laborat a Le Soir , un diari que va col·laborar amb els nazis durant l'ocupació de Bèlgica, i per l'àlbum Tintín al Congo (1931), que tenia un to parternalista i una visió colonialista que avui, més de vuitanta anys després, és obsoleta.

La veu catalana de Tintín

En plena dictadura, el còmic d'Hergé ja es va traduir al català

L'exposició acaba amb un homenatge a Joaquim Ventalló. El català va ser la primera llengua no oficial -als anys 60 el català oficialment ni tan sols existia- en què es van traduir els àlbums de Tintín. Va ser gràcies al terrassenc Joaquim Ventalló. Aquest periodista i activista cultural va ser el locutor del primer partit de futbol retransmès per ràdio en català el 1924. Ventalló va començar a traduir Tintín el 1964.

stats