FOTOGRAFIA

El gran teatre del món, segons Thomas Struth

El Guggenheim de Bilbao acull l’exposició més àmplia d’un dels degans de la fotografia actual

Les fotografies de l’alemany Thomas Struth (Geldern, 1954) són impecables, com es pot veure a l’exposició que li dedica el Guggenheim de Bilbao, la més ambiciosa fins avui. Les imatges criden l’atenció i són fascinants per una barreja molt personal dels trets de la fotografia documental amb la mirada més íntima de l’artista, que ja es fa evident en les fotografies de ciutats amb què comença el recorregut. “La història inscrita en els motius fotografiats resulta llegible per a tothom”, diu al catàleg de la mostra Thomas Weski, el comissari juntament amb la conservadora del Guggenheim de Bilbao, Lucía Aguirre. “Aquí queda clar d’una manera definitiva que les fotografies no són mers documents -afegeix Weski-. [...] Aquesta forma de fotografia artística es caracteritza per la paradoxa que combina una alt grau de coneixement, proximitat i passió amb una representació sòbria i objectiva”.

Thomas Struth és considerat un dels grans fotògrafs actuals i és dels més cotitzats. Sembla que, entre el rigor i el lirisme, Struth deixa un espai perquè els espectadors es comencin a fer les preguntes que els suggereix amb les seves imatges i s’adonin que tenen un aire teatral tant la vida en societat com els llocs per excel·lència que creen interpretacions del món i mediatitzen la vida, com els museus, els laboratoris, els centres d’investigació científica, els temples, els espais emblemàtics, els parcs d’atraccions i les universitats. “El que és especial de l’obra de Struth és com combina l’anàlisi i la reflexió sobre qüestions socials transcendentals, com ara les conseqüències urbanístiques de la transformació accelerada de les ciutats, la importància dels vincles familiars o els efectes del desenvolupament humà”, afirma el director del museu, Juan Ignacio Vidarte.

L’exposició, que es pot visitar fins al 19 de gener, està coorganitzada amb la Haus der Kunst de Munic, i a Bilbao el recorregut es prolonga fins als treballs més recents de l’artista: una sèrie de retrats d’animals que van morir en un zoo per causes naturals i que després van ser traslladats a un institut d’investigació per esbrinar les causes de la mort. “Vaig intentar mostrar els animals d’una manera bonica i digna -afirma Thomas Struth-. M’interessa la idea de rendir-se. Un cop et mors, tot el circ que crees d’una manera proactiva, tot el teatre, s’atura completament. Aquestes imatges han de ser com cops, el record de la mort com un toc d’atenció”. “Els animals morts són una vanitas -subratlla Lucía Aguirre-. Ens parla de la mort, tot i que ens presenti els animals d’una manera molt bella”.

Tornar als mateixos temes

Un altre tret distintiu de l’exposició és que inclou materials de l’arxiu de l’artista, cosa que permet observar com va començar la seva formació en el món de la pintura -va ser alumne de Gerhard Richter- i com va començar a fer servir una càmera de gran format després de seguir la seva formació amb Bernd i Hella Becher, coneguts per les seves imatges d’espais industrials.

A Lucía Aguirre li agrada dir que Thomas Struth treballa en “grups de treball” en lloc de “sèries” perquè torna a revisar uns mateixos temes una vegada i una altra al llarg dels anys. “Va començar a fer fotografies de carrers a finals dels anys 70 i avui encara segueix enregistrant ciutats”, explica Aguirre, que posa en relleu l’element inconscient que hi ha tant en el creixement de les ciutats com en les relacions entre els membres d’una família, un altre dels seus àmbits de treball.

“Una característica important de l’obra de Struth és que no dispara milions de fotografies, sinó que espera durant hores fins que arriba el moment que busca. És una fotografia molt meditada i molt treballada -explica la comissària-. No ha començat a treballar amb la tecnologia digital fins fa molt poc”. Aquesta manera de fer pausada permet posar en relació l’obra de Struth amb la pintura. “No documenta un moment determinat, sinó que fa com els mestres antics: vol captar una imatge, una essència, i se’n surt molt bé en els diferents gèneres: el retrat, el paisatge, la natura morta... i entre ells hi ha una relació”, diu Aguirre.

Retratar els espectadors

L’exposició també inclou l’únic autoretrat de l’artista, contemplant l’autoretrat més famós de Dürer, a l’Alte Pinakothek de Munic, en la línia de les fotografies de museus per les quals és més conegut, entre les quals destaquen les de l’altar de Pèrgam a Berlín i el Museu de l’Acadèmia a Florència, on va girar la càmera per retratar els espectadors del David de Miquel Àngel. “Quan va començar a treballar als museus, a finals dels anys 80, no hi havia tants visitants com ara, i amb aquestes imatges ens planteja com ens enfrontem a la història de l’art des de la contemporaneïtat”, diu Aguirre.

Al llarg de la seva trajectòria, Thomas Struth també s’ha capbussat en ambients conflictius, com és el cas del grup d’obres d’ Aquest lloc, realitzades a Israel i la Cisjordània ocupada. Aquestes fotografies estan exposades a la mateixa sala on hi ha una altre conjunt, més balsàmic, de treballs: les fotografies de diferents espècies de flors i paisatges que va realitzar per encàrrec d’un hospital alemany. En cada habitació hi havia dues flors, una per a cada pacient, i un paisatge de l’entorn per contribuir a la seva recuperació amb la màxima rapidesa.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF