La carrera de l'ara trio novaiorquès The Rapture -abans quartet- ha estat com una muntanya russa. Potser per això una de les cançons del seu últim disc, In the grace of your love (2011), que van presentar en directe dimarts a Razzmatazz dins la programació de l'onzè aniversari de la sala, es diu així, Roller coaster.
Es van menjar el món amb el primer LP, Echoes (2003), decisiu per estendre arreu el punk-funk i el rock per a la pista de ball. El seu debut amb una multinacional, Pieces of the people we love (2006), els va deixar malferits. Però ara, amb el nou disc editat a DFA, el segell que els va veure néixer i que dirigeix James Murphy (ex-LCD Sound System), viuen un altre moment dolç.
In the grace of your love és un disc potent, i el grup és conscient de la seva fortalesa. Per això van apostar per sacsejar un Razz 1 no del tot ple -amb alguna cortina per no fer-los quedar malament- amb bona part dels temes del nou àlbum. I l'aposta els va funcionar.
En formació de quartet, amb un baixista completant el trio de veu i guitarra elèctrica, bateria i sintetitzador més percussions i saxo, i amb un so tan contundent com en alguns moments sorprenentment cristal·lí, The Rapture van repassar el millor del seu catàleg, aturant-se en House of jealous lovers, Get myself into it i Whoo! Alright, Yeah... Uh Huh.
Però el grup va reservar les posicions d'honor per als temes nous, i van obrir amb el reggaeton del tema que titula l'últim àlbum, i amb el disco de Never die again. Van donar pas als bisos amb l'èpica Sail away i van tancar amb tres temes nous, Children, Miss you i el brillant últim senzill del grup, How deep is your love? Una festassa, i sense explotar èxits passats.
