‘The Good Place’: la bondat és revolucionària

BarcelonaLes distopies estan de moda. Només pel que fa a sèries, podem citar en aquest àmbit dels universos futurs que destil·len el pitjor de la societat títols com The handmaid’s tale, Years and years, Black mirror i Westworld. En canvi, costa molt més trobar creacions al voltant de possibles mons millors. Un dels grans teoritzadors de la postmodernitat, Fredric Jameson, constatava que era més fàcil imaginar la fi del món que la del capitalisme, i evidenciava que la incapacitat de dibuixar un univers sociopolític alternatiu com a horitzó assolible és un dels símptomes de la crisi de les esquerres.

The Good Place no es planteja a priori com una comèdia política. La sèrie creada per Michael Schur se centra en l’Eleanor, una dona que es desperta després de morir en un espai molt semblant al Cel, el Costat Bo, i no tarda a adonar-se que hi ha hagut una confusió amb la seva identitat, ja que la seva vida no va ser precisament modèlica. Aleshores intenta dissimular perquè en Michael, l’arquitecte responsable de la zona, no l’enviï al Costat Dolent. En la primera temporada, la sèrie qüestiona tot l’imaginari lligat al paradís mentre estableix un protagonisme coral propi d’una sitcom. L’Eleanor anirà sempre acompanyada de tres persones més acabades d’arribar: la Tahani, una milionària “filantropa”; en Chidi, professor d’ètica, i en Jason, que al principi també juga a amagar la seva identitat. En Michael, per la seva part, disposa d’una assistent, la Janet, una intel·ligència artificial d’aparença antropomorfa que acumula tota la informació de l’Univers.

La primera temporada de The Good Place desbarata la concepció tradicional d’un més enllà beatífic per plantejar tota una sèrie de qüestions lligades a valors bàsics com la bondat i la justícia. La sèrie de Schur es desenvolupa com una comèdia televisiva moderna que trasllada a aquest escenari insòlit, la dimensió post mortem, tota una sèrie de conflictes i recursos habituals del gènere. Però alhora ho fa plantejant qüestions lligades a la filosofia i a l’ètica que poden adaptar-se sense problema a la nostra vida quotidiana.

A la segona temporada, els protagonistes discuteixen un dels dilemes més populars dels debats ètics, el de la vagoneta, en què se’t presenta què faries si, davant una vagoneta sense control, haguessis de triar entre deixar-la atropellar cinc persones lligades a la via o accionar el canvi d’agulles per desviar-la cap a una altra via on només en mataria una. ¿La bondat d’una decisió es mesura segons la quantitat de gent que se’n beneficia? ¿Un acte correcte ho deixa de ser si genera conseqüències negatives inesperades? Les diferents tries permeten situar els diversos paradigmes ètics. Però a la tercera temporada de The Good Place es mostra com l’ètica (i la política) també té a veure amb imaginar alternatives que superin l’escenari inicial del dilema, que sempre suposa deixar morir altres persones.

Netflix acaba d’estrenar la quarta i última temporada de The Good Place i a aquestes altures la sèrie mostra certs símptomes d’esgotament. Però es clou amb una idea clara. La vida és massa complicada per fer el bé tota l’estona i guanyar-se el Cel. Però tothom millora si se’l tracta amb bondat i se li permet tornar a intentar-ho. En un panorama televisiu ple de distopies, s’agraeix una sèrie que confia en el poder transformador de la bondat alhora que demostra que es pot reflexionar des de la comèdia sobre les complexitats i les contradiccions del comportament ètic.

Michael Schur per a la NBC. En emissió a Netflix