Teresa Margolles: "La manera de morir en una ciutat és el que la caracteritza"

PalmaDedica l'exposició a tots aquells que estan confinats als barris de Palma. "És injust que se'ls culpabilitzi de la propagació del virus, ja que realment és un problema de salubritat, de salut i d'economia", diu contundent l'artista mexicana Teresa Margolles, que és a Mallorca per la inauguració de la mostra La pedra, un dels plats forts de la nova temporada expositiva al museu Es Baluard. Comissariada per la directora del centre, Imma Prieto, la mostra es basa en el treball que va desenvolupar l'artista a Cúcuta, la ciutat colombiana que fa frontera amb Veneçuela. Hi planteja reflexions entorn del treball, la dona, les migracions i l'explotació capitalista a través d'un art directe i combatiu. A més de l'exposició, aquest dissabte hi haurà la performança inèdita Sobre la sangre.

La mostra posa el focus en el treball que vàreu fer el 2017 a Cúcuta, a la frontera entre Colòmbia i Veneçuela. Com vàreu arribar a aquell lloc?

Em varen convidar a la Biennal Juntos a Parte i vaig acceptar per la idea de la frontera. He treballat molts d'anys amb Ciutat Juárez, que fa frontera amb El Paso, a Texas. És una frontera que m'interessa pels seus conflictes i pels assassinats i feminicidis, i per la idea que està en un dels països més poderosos i despòtics que hi ha.

Els llocs fronterers són espais on poques vegades es posa el focus. Què us interessa d'ells com a artista?

La frontera el que té és que, quan hi passa alguna cosa, és mediàtica, però quan deixa de succeir-hi res, torna a ser invisible. En aquesta visibilitat és on entren tots els processos de violència, i fins i tot els d'harmonia. Com diu un dels personatges de la pel·lícula Set de mal, d'Orson Welles, "les fronteres tenen el pitjor dels dos països". Però, al mateix temps, tant a Cúcuta com a Ciutat Juárez he trobat algunes de les meves millors amigues. He vist els llaços de solidaritat que han tingut les mares cercant les seves filles, les filles cercant les seves amigues.

Com arriben les dones en aquest context?

La dona l'únic que porta és el seu cos quan passa la frontera de Cúcuta. Et converteixen en part d'aquesta maquinària en què l'únic que tens ets tu. No pots portar res més que el teu cos, la teva força de treball i la força per fer front al que et trobaràs. A deixar el teu país enrere i enfrontar-te amb una simbòlica nuesa a la maquinària capitalista. Passes a ser aquesta part de la cadena de treball, que és la més dura.

Ara hi ha un procés de tornada a Veneçuela.

Sí, per la pandèmia. Els migrants tornen i el conflicte torna a ser, però, a l'inrevés. Hi tornen sabent que estaran fotuts. Se'n varen anar a peu i ara hi tornen a peu. Molts dels treballs que es fan a la línia fronterera són per tenir capital per poder mobilitzar-se pels centres de Colòmbia o arribar a altres països, i qui no té aquest capital, s'ho fa tot caminant i fent-se noves famílies. Perquè pel camí fan nous grups i relacions que s'acompanyen en aquests processos de desplaçament.

Com us plantau com a artista en aquests llocs? Com és el treball de camp?

Requereix temps. No és arribar-hi, sinó que es tracta de tornar-ne. Jo no visc allà, vaig a fer el treball per temporades. En les primeres o segones visites, pot ser que només sigui un moment de reflexió. Però també el treball in situ es va donant per si sol. És estar cada dia al mateix punt. Asseure't, parlar, escoltar. També tirar-te a terra si hi ha un tir. Et toca córrer, espantar-te, riure, compartir. Jo m'emport la càmera, és el mitjà amb què més còmoda em sent.

Duis aquests treballs a Europa, on hi ha una frontera natural molt mortífera també, que és la Mediterrània.

I no només això. Ara, dins Palma, hi ha una perifèria que estan confinant. Ho he vist al mapa i és una frontera invisible dins la mateixa ciutat, on més de 40.000 persones han quedat a dins. És molt fort. Com estigmatitzen la gent que està dins d'aquest espai. És injust que se'ls culpabilitzi de la propagació del virus, ja que realment és un problema de salubritat, de salut i d'economia. Jo dedic aquest treball a la gent que és en els barris confinats de Palma i no podrà venir a veure l'obra, que estaran a la seva pròpia frontera. I quan els alliberin, tant de bo que tinguin temps i puguin venir.

Heu treballat molt també amb els morts. Heu dit que el cos difunt és un cos social. Per què?

El cos pertany a un punt social. El que passa a fora repercuteix en els dipòsits de cadàvers. La manera de morir en una ciutat és el que la caracteritza. Si pensam en el Salvador o en Zuric, els dipòsits de cadàvers seran ben diferents. Són com un termòmetre social que es veu també en com hi arriba el cos, quin tipus de cos hi arriba, com és tractat allà dins.

Com transforma l'artista totes aquestes vivències en un artefacte artístic?

Tractes de transformar aquest horror que veus en alguna cosa que tu puguis entendre en tres fotos. Que pugui ser vist sense que perdi la seva duresa. Aquest és el treball. És la labor de l'art que a mi m'interessa. M'interessa un art combatiu i contundent.

En quin moment estau en relació amb la vostra obra? Què us interessa?

Ara aquí, a Palma, la performança no és una peça tancada. I m'interessa incloure-hi les idees de les persones que vinguin a participar-hi, que hi siguin elles més que no jo. Jo, generant-ho i proposar certes línies, però que hi hagi les idees dels participants. M'agradaria també recórrer la perifèria d'aquestes zones confinades, traçar aquesta línia, i que vagin passant coses davant la càmera.