Temps era temps hi havia unes vinyetes als Estats Units
L’Arts Santa Mònica acull l’exposició ‘L’esclat dels còmics (1895-1955)’
Barcelona“El Museu del Còmic ni hi és ni se l’espera”, recorda Vicent Sanchis, director de TV3 però abans i sempre col·leccionista de còmics. Ho diu a l’Arts Santa Mònica, en la inauguració de l’exposició L’esclat dels còmics. Contrastos i influències dels grans mestres de la historieta nord-americana (1895-1955). La mostra, que com diu Sanchis “intenta explicar per què el còmic va ser capaç de convertir-se en tants pocs anys en el que es va convertir”, és també una manera de reivindicar els col·leccionistes, “els autèntics herois d’aquesta exposició” perquè estan fent una feina de “recopilació, conservació i catalogació d’un material que si no fos per ells es perdria”.
Aquest material, que prové de cinc col·leccions privades, és el que alimenta L’esclat dels còmics, una mostra comissariada per Enric Trilles que es pot visitar fins al 30 de gener i que amplia la que es va veure al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat fa alguns mesos. Al Santa Mònica, Trilles fa dialogar la cronologia del còmic nord-americà amb la de la influència que va tenir en la historieta espanyola.
“L’eix central és la història dels còmics als Estats Units i la influència que van tenir a Espanya, sobretot a partir dels anys 20, que és la part que no hi havia a l’exposició de València”, diu el comissari, que deixa clares les intencions a la sala que dona la benvinguda al visitant propiciant “un joc de miralls” amb el Prince Valiant i el Guerrero del Antifaz, Felix the Cat i Punby.
L’esclat dels còmics fa conviure l’element didàctic amb la curiositat col·leccionista. Hi ha una voluntat prou clara de lligar un relat completista i rigorós, sobretot en el primer àmbit. Un valuós original de Yellow Kid de Richard F. Outcault del 1896 obre el recorregut recordant la importància que va tenir per a l’impuls del còmic la rivalitat entre els imperis periodístics de Joseph Pulitzer i William Randolph Hearst.
La selecció del material és molt destacada: una pàgina del Little Nemo de Windsor McCay del 1918 serveix per mostrar que “modern, transgressor i innovador” que podia ser el còmic, tal com diu Sanchis, i per què se’l considera el novè art. Al seu costat, el Buster Brown d’Outcault il·lustra el pas de l’autor per tenir el control del personatge i, per tant, del marxandatge ja al principi del segle XX; és a dir, anticipant la sucosa indústria derivada del còmic.
Krazy Cat, Felix the Cat i Periquito comparteixen un espai amb més d’un significat. Per una banda explica l’ús dels animals com a “personatges que ridiculitzen el comportament humà, com a les faules”, diu Sanchis, que és el coautor dels textos de la mostra. També ajuda a entendre el caràcter experimental que ja tenia el còmic en les primeres dècades i finalment mostra una pràctica molt habitual: la còpia. Molts personatges tenien versió pròpia a Espanya, a vegades eren llicències que simplement traduïen l’original nord-americà, però en d’altres casos es tractava de còpies camuflades amb canvis de nom.
L’aventura i la consolidació
El Tarzan de Hal Foster marca un canvi en l’exposició: el còmic, fins aleshores essencialment còmic, pensat per fer riure, incorpora “un persontage seriós” i amb aquest el gust per l’aventura seriada. Convertit en art popular, el còmic es consolida i així ho reflecteix la mostra en un àmbit en què reben una atenció especial autors com el mateix Foster ( Prince Valiant ), Alex Raymond ( Jungle Jim, Flash Gordon, Rip Kirby ), Lee Falk ( The Phantom ) i Milton Caniff ( Steve Canyon ).
És aquest còmic ja plenament consolidat tant en l’estètica com en la narració el que més va influir en la indústria de la historieta espanyola, amb dos centres de producció destacats a Barcelona i València, amb autors com Jesús Blasco, Emilio Freixas i Manuel Gago que van saber recollir aquella inspiració per crear personatges com Cuto, El Capitán Misterio i el Guerrero del Antifaz.
