Encara són verdes, però els falta un no-res. Com amb les figues -que malament si no maduren i tornen com a pedres i malament si s’obren, com amb tants altres fruits de foravila-, tots els elements han de confluir en un punt d’equilibri perquè hi hagi una bona collita. Plou poc, mala cosa. Plou massa, pitjor. Si la terra ha patit els darrers anys, la cosa no podrà anar bé durant un parell de temporades. I ja no parl de plagues, que s’hi ha d’estar atent, aturar-les a temps i encara així potser no basti. Ara bé, les persones que treballen a la pagesia saben que, al marge dels imprevists, que sempre n’hi ha, han de treballar les temporades des del començament, han de preparar la terra i l’han de mantenir, han de sembrar i acompanyar el creixement per poder recollir, i han de tenir tanta cura d’allò que alimenta les arrels com de la salut de les branquetes.
En tot o en quasi tot és així, i aquesta potser sigui una metàfora de la cultura si miram les formes de conreu en general i si ens fixam en les magranes en particular, com a reunió dins una pell gruixada de multitud de granets molt estrets els uns amb els altres. És entre tots aquests granets que faran un bon fruit o es podriran els uns als altres. Imatge gràfica de la col·lectivitat.
Per Sant Francesc, madures
Comença un nou curs, el tercer de la legislatura. Per Sant Francesc, a començaments d’octubre, les magranes seran madures. El quadrienni cultural ho hauria de ser doblement, madur, atès que un mal vici que no sabem quan va començar ni si mai no s’acabarà posa en les eleccions el punt d’inici i també el del final de les polítiques culturals, dels criteris establerts (si n’hi ha), i ja no tant dels responsables polítics, sinó també, i sobretot, de moltes de les persones professionals que estan al càrrec de programacions de tota mena. No respectam els cicles naturals. La cultura, com tot però especialment, requereix cicles llargs, molt més llargs dels que sembla que estam disposats a concedir.
El tercer curs d’aquesta legislatura comença en un estat de verdor que preocupa. Aquest estiu, els darrers mesos i, tant si ens agrada admetre-ho com si no, els darrers anys han estat d’una sequedat clamorosa. Que les persones i empreses culturals que estan contentes amb el que s’ha fet siguin les que han rebut una quantitat més o menys mísera de doblers públics ja ho diu tot. Hem passat l’estiu entre un seguit de festivals de música i uns altres festivals que són les nits de l’art que es multipliquen poble per poble. Poc més, res més.
Si enfoc cap al món de l’art, quines exposicions heu pogut anar a veure aquests darrers mesos, aquests darrers anys, d’aquestes que et queden a la memòria i que serveixen de referent per al coneixement? Quines heu pogut recomanar? Pens en dues o tres, a tot estirar. Quants de catàlegs -i amb això vull dir estudis seriosos- s’han editat, en paper o en digital, els darrers anys? Quin coneixement ens en quedarà? Quin deixarem? Igualment, les institucions públiques fa temps que deixaren de pensar s continuar bastint el llegat que és una col·lecció d’art, més enllà de les obres que queden quan convoquen un concurs o un premi i que llavors s’hi presenta qui s’hi presenta, que no és precisament o gairebé no és mai qui ajuda a elaborar un discurs històric sòlid. Potser un dia d’aquests hauríem de parlar de si ens hem passat de frenada, en molts de sentits.
O plou poc o plou massa
Cada vegada que rep un programa d’una d’aquestes nits de l’art municipals, com cada vegada que contempl l’exposició resultant d’un dels nombrosos premis d’arts visuals que es convoquen arreu, em deman el mateix: són positives aquestes convocatòries massives on hi cap qualsevol proposta, bona, dolenta i regular, molt regular? O n’estam fent un festival on no hi cap una agulla, sense haver llaurat el terreny de l’educació artística, ni programant unes mostres sòlides, de referència, perquè la majoria de les persones que transiten les dites nits de l’art tingui un mínim criteri per valorar obres i artistes? Poden ser aquestes festes col·lectives, esdeveniments de pur entreteniment, el referent, gairebé l’únic referent, artístic per a la majoria de la població?
Si no regam gens en el terreny que pot donar fruits, si no llauram i adobam com cal, i si no feim més que omplir artificialment de fruits les branquetes perquè es visualitzi un arbre ple de color, com si fos un arbre nadalenc, pura decoració per satisfer el personal, quina serà la collita que tindrem demà, passat demà, d’aquí a uns anys? És la pregunta que em faig i aquí la deix per si hi volem pensar un poc.
