L’ESCANDALL

Teatre (s) i companyia

Teatre Principal.- El circ dins un teatre sempre té un valor afegit, més enllà de l’espectacle en si mateix, més enllà de les cucaveles, de les rialles o del que sigui que tingui a veure amb els hereus de la carpa. A un dels components de la Compañía de Circo Eia li demanava Rafel Gallego al seu programa de ràdio com l’havia de definir, si actor, ballarí, acròbata, i ell li va respondre que artista de circ. Tan senzill com això. Una bona raó per posar-lo a la llista d’aquest atapeït cap de setmana, com també ho era el fet d’haver estat guardonat amb el premi Max al millor espectacle revelació, tot i conèixer com funciona la sentència del guardó. En qualsevol cas i per no poques raons, In-tarsi feia gola, sobretot pel recent record de Falaise, que obria tot un món de transversals possibilitats a un espectacle d’aquestes característiques. Sense arribar a tant, ni amb tanta cura argumental ni per descomptat pressupostària, In-tarsi també busca la fusió del llenguatge acrobàtic amb la mímica i la narrativa convencional. Armando Rabanera, Fabio Nicolini, Fabrizzio Giannini i Manel Rosés, dirigits per Jordi Aspa, propicien que cada situació tingui una lectura més elaborada que les dificultats de cada moviment amb l’ajut d’unes peces que, a més d’una funció estètica i argumental, serveixen als quatre protagonistes per mostrar les seves primmirades i perfectes habilitats, contorsions i equilibris, que el públic va saludar amb aplaudiments, com quan un músic de jazz finalitza, o quasi, una pirueta instrumental. Entreteniment de qualitat.

Manacor.- La dansa de la venjança, de Jordi Casanovas, dirigida per Pere Riera i protagonitzada per Pablo Derqui i Maria Ribera. Un melodrama que esdevé tragèdia, com la que esmenten els protagonistes, la de Medea, que és la clau i el macguffin alhora i que naturalment no s’ha de revelar per raons òbvies. Casanovas instrumenta un in crescendo sense concessions, afegint-hi nous retrets minut a minut que faran que cada situació capgiri el sentit que tenia poc abans, fins a crear una absoluta confusió entre el com, el què i el perquè de tot plegat. Cada viratge augmenta el neguit, multiplica la tensió, de manera que els dos protagonistes han de fer el mateix amb els registres que han de conduir l’espectador cap a la sorpresa final, que no és ni prop fer-hi un as de la màniga que s’ha tret l’autor com a fi de festa. Impecables, autèntics, vius, reals ambdós protagonistes d’una peça on no hi ha veritats, tan sols excuses, on tots els sentiments estan a flor de pell, on totes les circumstàncies oloren el desenllaç. Dura, molt dura.

Teatre Principal.- Nenes i nens, de Dennis Kelly, dirigida per Joel Joan i interpretada per Anna Sahun, és més del mateix, com si de cop i volta la cartellera teatral s’hagués convertit en un cànon de la tragèdia contemporània. Nenes i nens és un monòleg, intens, que conta una altra relació matrimonial que també ha esdevingut tragèdia, potser fins i tot més dura que la de Casanovas. Amb una interpretació monocromàtica, sense canvis de to, tant si conta una anècdota com si obre la caixa de trons i et deixa sense alè, però en tot cas molt efectiva. Sembla una teràpia amb la qual la protagonista intenta superar una situació que sobrepassa el més terrible que hom pugui imaginar. El dolor que provoca és tan intens que deixa fora de lloc el discurs sobre masclisme. És un cruel relat sobre la pitjor manera de causar dolor. Una venjança sense dansa, directa a la jugular, que fa mal, molt de mal, sense artificis, tan sols amb la paraula, tan sols amb els fets.

P.S.- Per a tots aquells que repeteixen el mantra ortopèdic que aquí no hi ha res mai, vull dir que em vaig perdre, el passat cap de setmana, Un encuentro con Miguel Hernández al teatre Sans; Otel·lo al Teatre del Mar; el Marat-Sade al Principal; a Bunyola el concert de Cornucòpia i al Xesc Forteza el Concert de Taller sonor dins el Cicle de Noves Músiques que organitza Phona.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF