L’ESCANDALL

Talia es vesteix de Cojuelo

Blanquerna.- Quinzena edició del Teatre de Barra i ple de gom a gom. Al carrer de Blanquerna, Talia es va vestir de diable Cojuelo. Cinc taulades aixecades per veure que hi passava dins. I dins hi havia de tot i molt, des de superherois fins a monstres llegendaris, des d’històries d’amor fou, o no, fins a trastorns de personalitat. Anem a pams. El superheroi surt a El veï-nat, escrita i dirigida per Xavi Núñez i interpretada per Aina Zuazaga i Rodo Gener, que conta la metamorfosi d’un cercador de frases enginyoses fins a convertir-se en un home amb poders miraculosos que no pot controlar. La metamorfosi no és tan sols la del protagonista, també la història va variant el to, des de la comèdia, una mica esbojarrada, fins a la tragèdia massa quotidiana, amb subtilesa i eficàcia, fins a aconseguir que el somriure dels primers compassos quedi congelat a mesura que arriba el drama.

Francina 3R-B, Dràcula 6È-A, de Toni Serra, dirigida per David Mataró i protagonitzada per Aina Jagla i David Ordinas. Divertida, enginyosa, ben interpretada, fluida, que vol dir ben dirigida, sòlida… per fer un fart de riure sense aturar. Cada frase és una troballa, cada gest un gag, jugant amb molta perspicàcia amb els trets més tòpics dels poc convencionals personatges que habiten aquesta finca i dels que coneixerem les seves cuites amb l’encontre entre el famós comte i la núvia de Frankenstein.

Un veïnat, dos veïnats, tres veïnats, original de Joan Bennàssar, dirigida per Luca Bonadei i interpretada per Catalina Rosell i Pedro Orell. Conta la història d’un veí amb moltes personalitats, que Orell broda, enfront d’una administradora de finques depressiva, una Cata Rosell amb més registres del que sembla, esglaiada i sense entendre res. No era senzilla la transició des del paper fins a l’escenari/barra. Bonadei li ha trobat el punt idoni, navegant per dins l’absurd eixelebrat i sense filtre, perquè tot rutlli al màxim de les seves possibilitats.

Mai se sap, de Marga Arrom, dirigida per Héctor Seoane i protagonitzada per Lucía Sánchez Cervera i Tomeu Blanch. Comèdia, diu el programa de mà, però és alguna cosa més. És una història d’amor, és tendra, entranyable, divertida i, com totes, poc probable, però aquesta també té màgia i ritme, i uns personatges dibuixats amb minuciosa elegància.

Bona edició, de la que em queda per veure, La translimitació viu a dalt, escrita i dirigida per Bernat Molina i interpretada per Sofia Muñiz i Joan Bibiloni. Fora de concurs el pròxim 14 de novembre i el dia de la final al Mar i Terra es representarà Línia 18, de Rafel Gallego, dirigida per Javier Matesanz i interpretada per Aina Frau i Lluki Portas.

Manacor.- Referint-se a Això ja ho he viscut, de J. B. Priestley, vaig llegir que el director, Sergi Belbel, havia dit: “Recoman molt aquesta obra per a gent deprimida, per a gent enfonsada, per a gent que pensa que la vida no té sentit, que es veu en un pou… perquè és molt lluminosa i et ve a dir que sempre hi ha sortida”. Està clar que no la vaig entendre ni poc ni gens o no estic dins el grup de candidats a transformar la percepció de la vida. Però tampoc no vaig entendre que en dos moments cabdals, com és el que el marit troba la dona besant-se amb un altre, o quan el professor explica el perquè de tot plegat, sobre el paper gens graciosos, el públic va riure. Interpretada per Miriam Alamany, Carles Martínez, Silvia Bel, Lluís Soler, Roc Esquius i Jordi Banacolocha.

Auditori del Conservatori.- Primer concert al cau de la Fundació Studium Aureum amb Vivaldi com a leitmotiv per a aquesta inauguració de la temporada, que conclourà amb el concert número 100 de la formació que encapçala Carles Ponseti. I, primera sorpresa, ell no va ser l’encarregat de dirigir la funció. Va ser substituït per a l’ocasió per Ramon Andreu, concertino de Studium, que no necessita presentació pel que fa a les seves conegudes i reconegudes qualitats com a violinista.

En cap moment va deixar l’instrument per cobrir les funcions de director de l’orquestra, sense cor. En comptes del cor, Guillermo Femenias, amb guitarra, llaüt i tiorba va ser el solista quan el concert ho requeria. Per exemple, al Concerto per a liuto en Re maggiore RV 93, una peça que no és gaire habitual, però que figura a la història de la música barroca com una simbiosi perfecta entre la senzillesa i la precisió, amb la qual Femenias va oferir tot un ventall d’arpegis d’una bellesa i elegància indiscutibles. Aquesta va ser la segona peça del concert, que s’havia iniciat amb el Concerto in Sol minore RV 157, per obrir boca, com per marcar les fites de per on podia anar la vetllada. I la vetllada va concloure amb Les quatre estacions, cita inexcusable quan d’Antonio Vivaldi, Il prete rosso, es tracta. Sens dubte, la més escoltada, sens dubte de la que sempre deim que la més interessant és l’altra, la menys coneguda. Fals. Les quatre estacions funcionen sempre de meravella, a més d’oferir al violinista la possibilitat d’exhibir habilitats de tot color, que Ramon Andreu va aprofitar de manera esplendorosa, amb fluïdesa, gràcia i frescor.

El violinista transmetia la sensació que ell s’ho passava millor que nosaltres, i no era fàcil, de la mateixa manera que seria injust no destacar la inestimable col·laboració de Miquel Àngel Aguiló al violoncel i Francesc Aguiló al contrabaix, i Femenias amb la guitarra, el llaüt i la tiorba, així com la resta de l’orquestra en aquest petit/gran viatge a terres venecianes, on va néixer Vivaldi, coetani de Canaletto, que, amb una pintura del Gran Canal presidit per Sant Maria della Salute il·lustra la portada del programa de mà, on també trobàrem Arcimboldo, però no sé per què.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF