CLÀSSICA
Cultura 08/02/2012

Talent i rutina acompanyen Lorin Maazel

Javier Pérez Senz
1 min

L'octogenari Lorin Maazel continua fent concerts amb envejable energia, però no sempre està a l'altura de la seva pròpia llegenda. Segueixen impressionant la seva tècnica i domini de les obres, que dirigeix de memòria, i la seva captivadora gestualitat: és probablement el director més elegant i refinat, i també el més ben pagat. Però ho fia tot al seu talent, i les coses no sempre surten al nivell esperat. I en la seva quinzena actuació en el cicle Ibercamera, en un concert amb l'Orquestra de París dedicat gairebé per complet a Ravel, la vetllada no va començar amb bon peu. Va passar gairebé de puntetes per la suite de Ma mère l'Oye -va fer algunes filigranes, però res més- i va tancar la primera part amb una no gaire ben quadrada Tzigane , amb el concertino de la formació francesa, Philippe Aïche, com a esforçat solista. L'obra demana l'exaltació i virtuosisme dels violinistes gitanos, als quals Ravel ret homenatge. Però no van saltar espurnes.

Maazel es va carregar les piles a la segona part i la rutina de luxe va cedir el pas al talent. El mag de la batuta va fer, per fi, justícia al mag de l'orquestració i Ravel va sonar amb brillantor, vigor rítmic i sumptuosos contrastos, tant en la Rapsòdia espanyola -estupendes fustes i metalls- com a La valse . Enmig, va oferir una enlluernadora versió de L'aprenent de bruixot , de Dukas. I al final, com sempre, es va ficar el públic a la butxaca.

stats