Literatura
Cultura 06/09/2020

Takis Würger: “És responsabilitat nostra investigar els crims dels nostres avis”

L'autor alemany recrea la vida de Stella, una jueva que va enviar moltes famílies jueves a la mort

Sílvia Marimon Molas
5 min
Tanis Würger

BarcelonaTakis Würger (Hohenhameln, 1985) és un periodista alemany que va debutar com a escriptor amb Der club. La seva segona novel·la, Stella (Angle / Salamandra), és una història d’amor fictícia però amb una protagonista que va existir: Stella Goldschlag (1922-1994). Era jueva i va delatar moltes famílies que van acabar assassinades a mans de la Gestapo. Würger s’endinsa en un terreny perillós, perquè escull aproximar-se a la que va rebre el malnom el Verí Ros a través dels ulls d’un noi enamorat. Quan es va publicar la novel·la a Alemanya, alguns la van voler prohibir. Würger creu que els alemanys tenen molta feina a fer a l’hora de mirar el seu passat. No és el primer a escriure sobre Stella. Peter Wyden ja en va fer un llibre, però sense elements de ficció.

Hi ha molts llibres sobre les víctimes de l’Holocaust però no tants sobre els que van perpetrar o col·laborar en els crims. Ha escollit un tema i un personatge polèmic. ¿Per què Stella Goldschlag?

Fa cinc anys vivia a Hamburg i vaig anar a veure Cabaret perquè una de les ballarines era amiga meva. Després vam parlar de la història d’amor que té lloc, en el cas de Cabaret, el 1938, en una època d’autèntic terror. Aleshores la meva amiga em va parlar de Stella, una dona intel·ligent, educada, que llegia poesia i que feia embogir els homes al Berlín dels anys 40. Era jueva i va haver d’encarar-se amb el dilema de col·laborar amb els nazis o veure com els seus pares eren deportats. Tot plegat em va fer plantejar moltes qüestions sobre la culpa i la responsabilitat individual. I vaig començar a investigar.

Planteja el tema de la responsabilitat individual. S’han publicat enquestes en què la majoria d’alemanys reconeixen la responsabilitat col·lectiva en els crims del nazisme, però no la de les seves famílies.

Cert, un dels grans problemes és com encarem la història dins la família. Els nazis eren alemanys, no eren extraterrestres que de sobte van aparèixer i, pocs anys després, van desaparèixer. El 1945 encara eren aquí. Continuem comprant neveres a les empreses que van explotar els deportats als camps de concentració. Per a molta gent és molt difícil acceptar que els seus avis van cometre crims, o van col·laborar-hi o simplement van acceptar que el seu govern matés sis milions de jueus. No oblidar-ho és responsabilitat nostra. Investigar què van fer els avis i besavis. Dir que no hi eres i que, per tant, no tens cap responsabilitat és massa fàcil. Crec que els escriptors de la meva generació hem de trobar la manera de recordar, d’encarar-nos amb el nostre passat, perquè molts supervivents estan desapareixent. Ara mateix, quatre de cada sis estudiants alemanys no saben què és Auschwitz.

Stella Goldschlag va enviar moltes famílies a la mort. Vostè s’hi aproxima a través de la mirada d’un noi ric, educat i força innocent que s’enamora d’ella. ¿Per què aquest punt de vista?

Quan vaig començar la meva investigació no tenia gaires esperances de trobar gaire documentació sobre els judicis a Goldschlag. Vaig anar als arxius de Berlín i em van portar un carro ple de documentació. Hi havia molts testimonis de les seves víctimes. És curiós perquè molts repetien el mateix, que era molt bonica, molt seductora. Així és com la veien, i vaig pensar que volia escriure des del punt de vista d’un home que s’enamora d’ella. Mai vaig voler respondre a la pregunta de per què va fer el que va fer. No puc saber què pensava. Com lidiava amb la culpa? No ho sé.

La novel·la es divideix en dotze mesos. És ficció inspirada en un personatge real, però va combinant aquesta ficció amb extractes del judici real a Goldschlag i amb notícies que succeïen arreu del món.

Sí, és una manera d’il·lustrar allò que preocupava al món en aquells moments. El món en què viu també el Friedrich [el suís que s’enamora de la Stella], un noi innocent que no fa les preguntes que hauria de fer i prefereix mirar cap a una altra banda. A vegades és molt absurd el que preocupava aleshores a molts països o als mateixos nazis.

El llibre és una novel·la de ficció però es fa moltes preguntes que formen part d’un debat real, com fer front al passat, un passat molt complex.

A l’institut ens van parlar molt dels camps de concentració però no m’hi vaig començar a interessar realment fins que vaig llegir El lector (Anagrama) [el llibre de Bernhard Schlink en què un adolescent s’enamora d’una dona i, set anys després, descobreix que és una de les acusades de crims nazis]. I aleshores em vaig començar a plantejar el tema de la responsabilitat i la culpa.

La publicació de la seva novel·la a Alemanya va estar envoltada de polèmica, va ser molt criticada i, fins i tot, algú va plantejar prohibir-la.

El llibre encara un tema molt sensible, els crims que va cometre Alemanya. El que em va sorprendre és que es plantegés que hi ha temes dels quals no s’hauria de parlar. Pots decidir que no vols llegir una història d’amor que passa el 1942, però no crec que puguis dir que no es pot escriure sobre això. Un diari alemany va dedicar una pàgina sencera a debatre si s’hauria de prohibir o no el llibre. Tot plegat demostra que encara tenim problemes per mirar al passat. L’estiu abans de la publicació del llibre vaig passar tres mesos a Israel parlant cada dia amb un supervivent que volia que escrivís les seves memòries.

Com és que va decidir que un alemany escrivís les seves memòries?

Venia a Alemanya a fer xerrades i ens vam conèixer en un dinar. El que explicava era molt emotiu. Li vaig preguntar què se’n faria, de tota la seva experiència, quan ell no hi fos. S’ho va pensar deu segons i em va respondre: "No ho sé". I jo li vaig dir que ho hauríem de registrar. "Doncs fem-ho", em va dir. Ell havia nascut a Alemanya i havia estat a Auschwitz. No suportava Alemanya, però no li importava que jo fos alemany. Va morir fa sis mesos, ens havíem fet molt amics. Conec tota la família i ens truquem sovint. Quan parlàvem de com podíem entendre el que havia passat, ell deia que havia estat a Auschwitz i que tot i així no ho entenia. No tenia sentit. Els adolescents d’avui segurament mai escoltaran les paraules dels supervivents i el nazisme els semblarà una cosa molt remota, però tenim el deure de no oblidar-lo. Pot canviar com ho expliquem o com ho recordem, però ho hem de recordar.

stats