TTT de Teatre

Lliure.- Quan Lluís Pasqual va encarregar a Oriol Pla que escrivís una història i la representàs, sabia què feia. Quan Lluís Pasqual va reobrir el màgic Espai Lliure, també. Quan el Lliure ha liquidat la Kompanyia no ho tenc tan clar. Dit això, el rebombori que havia muntat l’estrena de Travy em va fet les dents llargues. Els que escriviren sobre el tema varen esgotar els adjectius, i el públic va respondre amb premi, o el que és el mateix, han prorrogat les funcions de l’espectacle. Travy, amb dramatúrgia de Pau Matas i Oriol Pla, de cognom il·lustre de les lletres, la música i el teatre, com a mínim, que dirigeix aquest darrer, va més enllà de les convencions. Hàbil, l’autor, director i intèrpret, ha reunit a l’escenari tots els membres de la seva família, família d’artistes, de joglars, no para de repetir el cappare, Quimet Pla, amb una síndria sota el braç, fundador d’Els comediants, icona del teatre de carrer, capaç de fer esclafir de riure tota la seva troupe, ves a saber per què, però no podien aturar després d’una de les seves intervencions, per fer una funció que mescla teatre i vida amb tanta perícia com delicadesa, de manera gairebé imperceptible, i amb un inici per part d’Oriol, un clar homenatge a Chaplin, multidisciplinari com ell mateix, que obre el màxim d’expectatives. Travy parla del món dels actors, de la seva vida íntima, com en el monòleg de la mare Solina, de les penúries, de les alegries, i, naturalment, també de la mort com a única certesa. Una mica desigual per la immensitat de tecles que toca, cap d’elles desafinada.

Escenari Joan Brossa.- Els Pirates, dirigits per Adrià Aubert, em varen recordar el muntatge que Bernat Molina va fer de Somni d’una nit d’estiu a Can Alcover en aquell ja llunyà i oblidat shakespearià ‘Jardí desolat’. La podrem veure també al Teatre del Mar el primer cap de setmana del mes de novembre. El ‘somni pirata’ hi afegeix una ració musical i ballarina que la converteix en un espectacle molt complet, amb una Clara Aubert que mai no deixa indiferent, un terratrèmol sobre l’escenari, una amalgama de talents, així, en plural. Canta, balla, toca un parell d’instruments. La resta del repartiment no fa curt. Són Núria Cuyàs, Ricard Farré, Ariadna Pastor, Laura Pau, Lluna Pindado i Àlvar Triay, que omplen de joia i imaginació, la de Shakespeare i la d’Adrià Aubert, un espai diàfan, sense cap decorat. En tornarem a parlar.

Manacor.- Humans és una altra història dels secrets d’una família que surten a la llum en un sopar significat, el del Dia d’Acció de Gràcies, escrita per Stephen Karam, amb la qual va guanyar un Tony i un munt de premis més. Dirigida per Mario Gas i amb un repartiment conduït pel sempre magnífic Jordi Bosch, no va aconseguir que cap dels personatges em despertàs el més mínim interès. Cadascun té un problema i, per tant, són sis les històries larvades que s’han de posar sobre la taula del sopar, que l’obra resol esbossant i sense resoldre. Molt moviment amunt i avall, igual que l’argument, que va d’un conflicte a un altre sense que cap agafi el fil de la funció, sense que cap tingui el pes específic suficient per tirar endavant la cruïlla de dilemes que s’entrecreuen de manera desordenada i un final esotèric que un dels personatges havia apuntat com una pinzellada que es converteix en un as a la màniga.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF