La segona jornada del Primavera Club 2011 va estar encapçalada per dues propostes veteranes, la formació postpunk de Bristol The Pop Group i el cantautor de baixa fidelitat deNashville R. Stevie Moore, que tot i ser molt diferents l'una de l'altra, tenen en comú una capacitat d'influència sobre generacions posteriors segurament superior a la seva fama, i un caràcter irreverent intacte tot i l'edat.
Actius entre el 1978 i el 1980 i amb tres discos editats, The Pop Group van tornar el 2010. Se'ls considera precursors del so Bristol, l'escena d'on van sorgir Portishead i Massive Attack, però el quintet practica un postpunk contundent amb elements de funk, dub i free jazz que té poc a veure amb el trip-hop. A l'Apolo van signar un directe potent i expressiu, marcat per l'energia descontrolada del cantant Mark Stewart i del guitarrista i teclista Gareth Sager.
Melodies i caos
Però si sobre l'escenari de l'Apolo hi havia cert descontrol, sobre el de La [2] hi regnava el caos. El prolífic R. Stevie Moore -va dir només mig en broma que tenia 5.000 discos- es va revelar com un talent iconoclasta, amb una sensibilitat privilegiada per a la melodia, i alhora una enorme capacitat per embrutar-la. Vestit amb un pijama -desaparellat-, va atacar Daniel Johnston, Thurston Moore (Sonic Youth), Kate Bush i Jack White (ex The White Stripes), i va fer bromes sobre Bin Laden i Gaddafi. Però la seva influència sobre Ariel Pink -amb qui ha fa poc ha col·laborat-, es va fer evident. Sobretot en el format de trio (guitarra, baix i bateria). Sol amb la guitarra va estar una mica més abstracte i descentrat.
