'Star Wars: l’ascens de Skywalker': un comiat sense sorpreses però amb dignitat

Direcció: J.J. Abrams. Guió: Chris Terrio, J.J. Abrams, Derek Connolly i Colin Trevorrow. 141 minuts. Estats Units (2019). Amb Daisy Ridley, Adam Driver, Billie Lourd i Oscar Isaac.

Més enllà de la inevitable mirada retrospectiva que ens ajuda a recapitular èxits i controvèrsies, l’estrena de Star Wars: l’ascens de Skywalker, tercera i última pel·lícula de la tercera trilogia Star Wars (i capítol final de la saga general), ens obliga a parlar de la qüestió dels finals, de com acomiadar un dels serials més importants del cinema i de la cultura popular. Començar una empresa sempre és una aventura estimulant, però no parlem dels comiats amb la mateixa emoció i, en el cas que ens ocupa, sembla que tothom arriba a aquest capítol decisiu de la franquícia una mica esgotat, amb poques ganes de sorpreses al llarg de les seves dues hores i mitja de duració.

Després de l’imaginatiu exercici de Rian Johnson a Els últims Jedi (2017), que no va tenir el beneplàcit total del fandom més estricte, J.J. Abrams, que va dirigir El despertar de la força (2015) traduint els elements d’Una nova esperança (1977) per adaptar-los a les inquietuds del jovent mil·lennial, torna a la saga per orquestrar un finale que s’oblida de l’adjectiu gran i ofereix la resolució més correcta possible, on tot queda ben lligat i on no hi ha girs de guió que, d’una banda, puguin incomodar els seguidors fidels i, de l’altra, suposin obrir vies narratives que ens portin a carrerons sense sortida. És una llàstima, perquè la sensació de déjà-vu, que ja apareixia al primer film d’Abrams, aquí és constant, bordejant el tedi i, malgrat la voluntat d’innovar en matèria de posades en escena –hi ha una lluita de sabres làser entre Rey (Daisy Ridley) i Kylo Ren/Ben Solo (Adam Driver) amb un mar arremolinat de fons que és un goig visual–, la revisitació del camí traçat en les altres pel·lícules no és la millor virtut d’aquest episodi final.

Aquesta idea, de fet, pot interpretar-se com el motor que marca L’ascens de Skywalker: continuar les passes donades pels pares galàctics –Luke, Leia, Han Solo i la resta dels grans herois de la trilogia iniciada el 1977–, deixar que el seu llegat exerceixi de guia i potser acomiadar-se per sempre d’aquests personatges eterns. La dialèctica entre la nova generació de protagonistes i els seus mentors, un altre cop el nus gordià del perdó entre pare/mare/fills i la recerca de l’aprovació dels progenitors, ha estat continua en la nova trilogia, però defineix el desenllaç de manera molt òbvia. La desaparició de Carrie Fisher sens dubte té molt a veure amb aquest pathos, perquè el personatge de Leia és el gran referent de la pel·lícula i, deixant de banda lectures de gènere, la pel·lícula hi està supeditada. Tot orbita al voltant de la matriarca Skywalker, fins i tot en la seva absència.