No era una nit qualsevol. No es tractava d'anar a veure Mavis Staples més un artista convidat sense nom, sinó d'assistir a un senyor doble cartell. La cantautora de Nova Jersey Dayna Kurtz es va presentar amb humilitat davant un públic que esperava amb candeletes l'actuació de la telonera. Amb l'única ajuda de la guitarra i la veu, Kurtz va connectar profundament amb les ànimes dels assistents i va demostrar que comprenia la situació del país quan va agrair l'esforç que suposa invertir 35 euros en una nit de música.
L'actuació de Kurtz, durant la qual gairebé es podia tallar el silenci, va sonar encara més profunda i veritable que la de Mavis Staples, que va saltar a l'escenari amb una energia desbordant, tenint en compte els seus 73 anys. La seva veu tronava sobre el coixí vocal de Vicki Randle i Donny Gerrard i amb el suport d'un trio sòlid com una roca i que vestia les cançons amb esgarrapades de rhythm'n'blues elèctric i salvatge. El grup va descarregar de feina Staples, que durant els interludis instrumentals va seure a gaudir dels estripats solos de guitarra de Rick Holmstrom. A Staples el públic fins i tot li va perdonar que no recordés en quina ciutat actuava. El gran moment va ser la revisió de The weight , amb un emotiu record per a Levon Helm i les estrofes cantades pels diferents membres del grup, tal com feien originalment The Band. També va ser memorable el You are not alone, de Jeff Tweedy, i fins i tot el bis We shall not be moved , que no fa gaire podria haver sonat excessivament kumbaià, va captar estranyament l'esperit dels temps. 50 anys més tard, el missatge va sonar inquietantment actual.
