TEATRE

‘Stabat Mater’, rebel·lió als magatzems del TNC

Per al director del Teatre Nacional (TNC), Xavier Albertí, el dramaturg Antonio Tarantino és “l’últim exponent del teatre de la paraula” italià

Per al director del Teatre Nacional (TNC), Xavier Albertí, el dramaturg Antonio Tarantino és “l’últim exponent del teatre de la paraula” italià i les seves obres estan plenes d’una “altíssima poesia social”. El director Jordi Prat i Coll i l’actor Oriol Genís van muntar els seus Vespres de la Beata Verge al Teatre Akadèmia i el dia 25 s’estrena al TNC una altra obra seva en un format radical: Montse Esteve interpretarà el monòleg Stabat Mater en un recorregut pels immensos magatzems subterranis del teatre i per a un públic de només 30 persones. “ Stabat Mater és una partitura d’una dificultat tècnica només a l’abast de grandíssimes actrius”, subratlla Albertí.

Stabat Mater és un dels quatre grans actes de Profans de Tarantino i està protagonitzat per la Maria Croce, una dona pobra que ven roba vella en un mercat de puces. També ven el cos ocasionalment per sobreviure, i l’obra relata la recerca infructuosa del seu fill, que potser està mort o està sent torturat per la policia per les seves idees anarquistes. “Tarantino diu que aquelles que viuen en la precarietat tenen una actitud tan coratjosa davant la vida com si les desgràcies fossin la part essencial de la vida, i s’agafa a això per crear aquests personatges tan vitals”, afirma la directora del muntatge, Magda Puyo. També posa Stabat Mater en relació amb els indignats i la judicialització del Procés, i, tot i així, creu que l’autor posa el seu personatge “en un lloc d’esperança”.

Stabat Mater és una producció de la mateixa Montse Esteve, que buscava un projecte personal en el qual abocar totes les seves energies. “Va començar com un projecte per fer al garatge de casa i ha acabant sent tot un luxe”, diu Esteve, que recorda “l’emoció profunda” que va sentir quan va llegir el text, traduït pel dramaturg i director Albert Arribas. “Tarantino va anomenar la seva tetralogia de les cures, perquè creu que la paraula té una funció terapèutica, en el sentit que la paraula és la força expansiva que supera la impossibilitat d’entendre el llenguatge, de comunicar-nos. Considera que és un instrument de la identitat i de l’autoconsciència i la Maria Croce es reconeix com a ésser viu a través de la paraula”, explica Puyo.

La progressiva autoconsciència i dignificació de la Maria Croce al llarg de l’obra, que està dividida en quatre estacions en el sentit litúrgic del terme, encén el seu desig de rebel·lió. Però com que el sistema és violent amb els rebels, Lucas Ariel Vallejos ha creat un espai sonor, amb els objectes que hi ha al mateix magatzem, la violència del qual augmenta a mesura que avança l’obra.

El text de Tarantino està escrit sense comes, només té un punt al final de cadascuna de les escenes. Montse Esteve ha de dir un text el ritme del qual està marcat per la mateixa escriptura, i per posar de manifest com les paraules passen pel cos del personatge i el transformen ha treballat amb la coreògrafa Encarni Sànchez per donar-li a la Maria Croce un cos realista i un altre “poètic”.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF