Publicitat
Publicitat

El festival tanca amb minimalisme i els seus derivats

Nico Muhly, després d’una sessió al Sónar de Dia, tancava ahir el festival en el doble vessant d’intèrpret i compositor

Nico Muhly L’AUDITORI 18 DE JUNY

La intersecció entre el Sónar i L’Auditori ha permès els últims anys obrir una petita escletxa gràcies a la qual hem pogut tenir accés a un repertori no gaire usual per aquestes latituds, el minimalisme i els seus derivats. No debades, aquest corrent (amb tot el dèficit de concreció que una etiqueta aital implica) va contribuir a la difuminació de les fronteres entre la creació diguem-ne culta i àmbits com el pop, el rock o les músiques no occidentals. Unes barreres que per a molts compositors actuals no existeixen. Un bon exemple seria Nico Muhly, que, després d’una sessió al Sónar de Dia, tancava ahir el festival en el doble vessant d’intèrpret i compositor.

No deixem les etiquetes, perquè el programa presentat pel músic nord-americà amb el conjunt Stargaze bé podria classificar-se sota diverses categories amb els prefixos neo- i post- incorporats. Així, Quiet music per a piano sol del mateix Muhly destil·laria un plàcid neoimpressionisme trencat per accents sobtats i dissonàncies episòdiques. Més substància tenien els Four studies per a teclat i dos violins, també de Muhly, tot i que és lícit preguntar-se si les prolongades notes pedal sobre les qual surava l’amable cantilena de la corda volien introduir un element inquietant o eren un simple zumzeig atmosfèric. Per la seva banda, For Ayumi and one other, que el canadenc Richard Reed Parry ha escrit per a una de les violinistes de Stargaze, feia flaire neobarroca.

De Steve Reich a David Lang

El nom més clàssic de la vetllada era el de Steve Reich, una de les patums del minimalisme (la seva cabdal Music for 18 musicians va ser programada fa sis anys pel Sónar), i ara representat per Electric counterpoint, on la guitarra d’Aart Strootman dialogava amb una cinta pregravada. Les barreres entre pop i música contemporània s’esvaïen del tot amb Death speaks, de David Lang, considerat un dels referents del postminimalisme. Aquest cicle de cinc cançons és una hipnòtica refracció d’una trentena de lieds de Schubert amb els quals comparteix una mòrbida fixació amb la mort. La veu de Nora Fischer, agombolada per Muhly al piano, Strootman a la guitarra i Jeffrey Bruinsma al violí, va traduir amb encert l’entotsolat paisatge emocional de la música de Lang.

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF