Arts escèniques

El Soly, de 'Paisatges als ulls', torna a casa

L'obra s’estrena a Yeumbeul, a la 'banlieue' de Dakar on va créixer un dels protagonistes

Un crit eixordador de victòria dona el tret de sortida: " Boza!", el clam dels immigrants africans quan arriben al seu destí. (P.A.U.) Paisatges als ulls, dirigida per Carolina Llacher, recull la història dels senegalesos que, tot recordant el seu trajecte, ensenyen fragments de vida que segurament comparteixen amb els milers de persones que reposen al fons del Mediterrani; 17.000 des del 2014, segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). L'obra (P.A.U.) Paisatges als ulls s’havia estrenat a Catalunya al Teatre Eòlia el passat mes de novembre, però en aquesta ocasió es traslladava a un escenari únic.

A Yeumbeul, situat a la banlieue de Dakar –la capital del Senegal–, Malamine Soly i Dabo Malang expliquen als seus compatriotes quina és l’altra cara del viatge a Europa. El Soly juga a casa: aquí no és un senegalès, un manter o un immigrant il·legal; és el Soly, un noi del barri que va estar a punt de morir dues vegades i ha tornat per narrar-ho en wòlof a la seva gent. El local on s’estrena (P.A.U.) Paisatges als ulls és a pocs metres de la casa on va créixer. En aquest racó del món, l’obra de teatre es converteix en una confessió pública. La seva germana queda en xoc: és el primer cop que sent els detalls concrets dels dos viatges del Soly cap a Europa. Les autoritats locals tenen la mirada perduda o mantenen un posat reflexiu, algunes dones neguen amb el cap i d'altres ploren en silenci.

El protagonista, a l'expressar-se en la seva llengua, guanya força respecte a actuacions anteriors –fetes en castellà–, i la connexió amb el públic és total des del primer moment. El xivarri dels nens i el soroll ambiental s’apaguen quan sonen les primeres notes de la funció i el Soly entra a l’escenari, format per un grapat de sorra que simbolitza el desert i les cadires on seuen els protagonistes.

Acompanyat per una kora –instrument de corda molt popular a l’Àfrica occidental–, una guitarra elèctrica i un djembe –també conegut com a tam-tam–, el Soly explica el seu primer viatge fallit a Europa, el seu recorregut pel desert després de ser abandonat a Mauritània i l’advertència de la policia marroquina quan el van trobar amb els seus companys: “Si torneu a entrar al Marroc, us matarem”. Sense aigua ni menjar, van haver de seguir la intuïció d’un dels supervivents que confiaven en tornar a sentir un tren per trobar una via que els ajudés a retornar a Mauritània: “Si m’hagués aturat per descansar, ja no m’hauria aixecat mai més”, comenta el Soly.

El segon intent

La sort els va somriure i van poder girar cua cap a Mauritània, i allà van decidir tornar al Senegal, on van veure la cara més amarga del viatge: el retorn dels que no arriben a Europa es converteix en un símbol de fracàs. Al segon intent, i novament des de Mauritània, el Soly va aconseguir arribar a les Canàries, on va ingressar en un CIE. Ja a la Península, va fer de manter a Granada, va treballar a la construcció, i amb la punxada de la bombolla immobiliària es va traslladar a Barcelona. Des d’aleshores s’ha format com a cuiner a l’espai Mescladís, i actualment promou espais de cooperació al seu país com Dunia Kato.

Ell i el Dabo es van passant els torns per comentar rutes que no tenen el mateix punt de partida: si el Soly va marxar amb 19 anys per diners i per la pressió de la seva mare, el Dabo es va escapar per honor. El Dabo va deixar embarassada la seva xicota quan no estaven casats; aquest fet el va convertir en la riota del poble, i el pare de la noia el va amenaçar de mort. Sense avisar ningú, el Dabo va marxar a Dakar per guanyar diners i enviar-los a la seva parella i al seu fill, però a la capital senegalesa va conèixer un marroquí que li va dir que al Marroc es faria ric. Al país del nord d’Àfrica va treballar en un hotel on es guanyava bé la vida, però uns amics seus li van dir que el gran pas es feia si marxaves a Europa.

I va fer el salt en pastera. Van creuar el mar i la barca va quedar a la deriva, fins que van veure una muntanya salvadora que va resultar ser el Teide, a Tenerife. El van tancar en un CIE, i ell va dir que volia anar a Barcelona per conèixer el jugador del Barça Xavi Hernández. És en aquest punt on el Dabo fa una de les afirmacions que més entristeixen el públic: quan va desembarcar a les Canàries, va llençar el seu passaport al mar i va dir que era de Guinea Bissau per evitar la deportació al Senegal, ja que l’antiga colònia portuguesa no tenia acords de deportació amb Espanya.

A Catalunya, el Dabo treballa en una associació que ajuda els sensesostre a Barcelona. Finalment, gràcies a la col·laboració del periodista Albert Om, el Dabo va poder trobar-se amb Xavi Hernández. Estudiant d’economia que mai va acabar la carrera, el segon protagonista genera aplaudiments quan conclou que el seu somni ara és completar els estudis, guanyar diners a Europa i tornar al Senegal per transformar el seu poble.

L’etern retorn

A Ouakam, un barri popular de Dakar, sentir a parlar sobre (P.A.U.) Paisatges als ulls genera respostes iròniques. L’Omar, de 25 anys, i el Mamadou, de 29, diuen que són conscients dels perills de la ruta, però que la faran igualment: “Ja les coneixem, totes aquestes històries”. Estan cansats de malviure: “Un amic meu m’ha dit que a l'abril pots fer el viatge per 200 000 CFAs (305 euros)”, apunta l’Omar. El Mamadou s’ha proposat estalviar un any per pagar el passatge cap a Europa. Quan li pregunten sobre la mort, somriu i contesta, lacònic: “Si visc un dia més o no, quedarà en mans de Déu”.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF