Soleá Morente: "Si no fos Morente no sé si seria aquí o no"

PalmaSoleá Morente va néixer al barri del Rastro de Madrid en una família de músics com el seu pare, Enrique Morente. Per això, explica, l’apropament a la música ha estat gairebé “de manera instintiva”. La cantautora actuarà per primera vegada a Mallorca i ho farà al castell de Bellver, en la inauguració de la novena edició de l’Atlàntida Film Fest. Presentarà el seu darrer disc, ‘Ole Lorelei’, que va llançar el març del 2018 i ha estat considerat un dels millors discos de l’any.

Com valorau la trajectòria del disc?

Va sortir el març del 2018. Ha anat evolucionant, afortunadament, i estic aprenent molt com a músic. Per exemple, en els directes. He tocat molt, ha estat una gira molt intensa i estic aprenent moltes coses del directe. Per exemple, he hagut d’anar adaptant el format, al principi érem vuit, després set, després sis... fins que he arribat a fer acústics jo sola amb la guitarra flamenca. M’he adonat que és un projecte molt versàtil, estam preparats per interpretar-lo en qualsevol format.

El que més us agrada de l’ofici és el directe?

Gaudesc de cada moment i hi ha moments molt difícils a cada procés del projecte. La creació la visc molt intensament, a vegades tant que puc patir una mica. El moment de l’estudi m’agrada moltíssim i el directe és quan gaudeixes pell amb pell amb l’equip i el públic.

El de creació deu ser el de més dubtes, de més patiment. No?

Ui, sí sí. Ara estic en aquest moment del que serà el tercer disc. A més, estic treballant en diferents projectes i hi ha dies que t’entusiasma molt i ho veus molt clar, però al dia següent creus que no val res del que vas fer ahir fins a les quatre de la matinada [riu]. Hi ha moltes anades i tornades amb l’estat anímic perquè treballam amb els sentiments, amb el moment que estàs passant... És un moment delicat, però també en sé gaudir. Després, quan et va sortint una cançó que creus que pot funcionar, dius: 'Bueno, vamos pa’lante'.

Sempre heu tingut clar que us volíeu dedicar a la música?

El meu contacte amb la música ha estat molt d’instint sempre. Natural. Perquè és una cosa que a casa feien tots. A casa meva l’estrany és no dedicar-se a la música. I, de fet, jo que vaig estudiar a la universitat, era estrany. Sempre he tingut la necessitat d’estar a prop de l’art.

Què estudiàreu?

Filologia Hispànica a Granada. Sempre m’ha agradat molt estudiar. El meu pare, afortunadament, i li estaré sempre agraïda, em va dir: anima’t i coneix el món de la universitat, perquè si t’organitzes pots arribar a fer-ho tot. Quan estava a la universitat no tenia molt clar, la veritat, si em dedicaria professionalment a la música. Però després ja sí. Per pròpia naturalesa i necessitat vital em vaig anar ajuntant amb companys músics, vaig compondre. D'una manera una mica inevitable.

Vàreu gaudir de la carrera?

Sí, varen ser uns anys súper divertits i vaig aprendre coses increïbles. Si pogués m’encantaria ser un altre cop universitària perquè feia una carrera que m’apassionava i de tant en tant feia coros amb Estrella o amb el meu pare. També estudiava guitarra, cantava, ballava... Però no era tanta pressió com ara. La música era un passatemps.

També us va ajudar estudiar Filologia Hispànica en la música, no?

Sí, quan estava estudiant no pensava que m’ajudaria tant en la música. A l’hora d’escriure, de fer un text de qualitat, tot aquest bagatge, totes les lectures, m’ha ajudat moltíssim a tenir cura de la paraula. A més, sempre ho he vist amb el meu pare, que era una persona que tenia un màxim respecte al text i sempre ens va ensenyar que el 50% és el text i l’altre 50% la música, perquè una cançó sigui bona.

Sents, de vegades, el pes del teu llinatge?

Primerament, estic agraïdíssima a la vida i al destí per haver-me fet tenir una família tan genial com la meva. Tenc una família meravellosa. El que sí que és cert és que el llinatge imposa molt de respecte. I també he de dir que si no fos filla d’Enrique Morente potser no hauria tingut l’oportunitat meravellosa de fer aquesta entrevista. Al meu pare li ho dec tot, i ser Morente m’ha obert les portes per accedir al món de la música potser d’una manera més fàcil. Si no fos Morente, no sé realment si seria aquí o no.

Com és cercar una veu pròpia?

A poc a poc una va fent el seu propi camí i el seu propi projecte amb moltíssim d'esforç i moltíssimes hores de feina, creant el teu propi so.

És arriscat.

Sí. De vegades pens: "Mare meva, on m’he posat". Però després em superen l’afició a l’art i a la música. En resum, consider que soc una gran afortunada de tenir un pare tan increïble com a ésser humà i com a artista.

Què s’escoltava a casa vostra quan éreu petita?

S’hi escoltava de tot. Des de música clàssica (els caps de setmana els meus pares ens despertaven amb Radio Nacional) fins a flamenc, de manera molt continuada. Sobretot, el flamenc jondo. He escoltat tots els artistes de la tradició del cant flamenc des de molt petita. Se m'hi va acostumar l’oïda. I després també escoltaven música de tot tipus: Bob Dylan, Leonard Cohen, David Bowie, Billy Holiday... I després jo per mi mateixa he anat coneixent altres artistes.

Dèieu que el disc té un so que recorda molt a artistes com Las Grecas. Per què?

Ve per part de la meva mare. Ella escoltava molt Las Grecas, Chicho, Ray Heredia, Camela... A ‘Baila conmigo’ té un to molt camelià. També des del punt de vista vocal i interpretatiu més a la música francesa: Jane Birkin o la manera de cantar de Jeanette. La meva mare em posava molt Las Grecas, era molt amiga d’elles. Ella cantava i ballava al Café de Chinitas i treballava amb elles. Ella va néixer al Rastro de Madrid, on jo també m’he criat. I aquí és d’on va sortir a final dels vuitana i als noranta tota la moguda. Era molt fan també de la música francesa.

Com viviu el món de la música sent dona creadora, un gènere encara molt masculinitzat.

Jo estic en la lluita per aconseguir la igualtat i ho reivindic molt en la meva música. Consider que estam avançant, encara que quedi molta feina per fer. Tenc la sort que he tingut un pare que m’ha inculcat aquests valors.

La música és un altaveu que arriba a molta gent per poder transmetre aquests missatges.

Sí. Per això és tan important el missatge que llança l’artista a la societat. Perquè crec que la música és l’àrea que més força té.

Hi ha una responsabilitat social de l’artista?

Per descomptat. Jo entenc l’art així, amb un vincle i compromís absolut i seriós amb la societat que t’ha tocat viure.