Billy Corgan, frontman de Smashing Pumpkins i únic membre original del grup de Chicago, viu en el seu món. Només així s'entén el repertori que va triar per a l'actuació a la Sala Razzmatazz. Un públic majoritàriament de trenta a quaranta anys -amb algunes comptades excepcions més joves- tenia ganes de reviure els seus èxits dels noranta. Feia poc més d'un any i mig que ja havien tocat en aquest mateix local, en un concert que el crític de l'ARA Borja Duñó va qualificar de "totxo". Doncs sembla que Corgan no escarmenta: en comptes d'apostar per un cavall guanyador i desplegar tota la seva col·lecció de hits , va concentrar-se en el seu setè i darrer àlbum d'estudi, el discret Oceania (2012), i va picotejar una mica de tota la seva discografia -exceptuant el seu debut Gish (1991), que va ignorar completament.
És cert que van sonar cinc temes de Mellon Collie and the infinite sadness (1995), doble àlbum que els va confirmar com una de les bandes punteres del rock alternatiu, però en podien haver sonat molts més, així com del celebrat Siamese dream (1993), que els va donar una fama que avui ja no atresoren. I no s'entén que, en més de dues hores, sonin versions de Space oddity de Bowie i d' Immigrant song de Led Zeppelin i, en canvi, no hi hagi lloc per a clàssics com Cherub rock o 1979 . Excentricitats com aquestes són les que determinen que un concert no passi de correcte. Això sí, Corgan va alimentar el seu ego desmesurat saludant el públic durant estona. Hi ha coses que no canvien mai.
