FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE SITGES

Sitges vibra amb el ‘thriller’ de cocció lenta de S. Craig Zahler

Mel Gibson i Vince Vaughn són dos policies racistes i violents a ‘Dragged across concrete’

En només dos anys, S. Craig Zahler ha passat de ser l’exbateria d’un grup de metal i un novel·lista més aviat desconegut a convertir-se en un fenomen del cinema de gènere. Amb només dos films, Bone Tomahawk i Brawl in cell block 99, el seu estil sec i violent ha conquerit el públic del Festival de Sitges, que ahir va rebre la seva nova pel·lícula amb una expectació reservada a les grans ocasions. I no va decebre: Dragged across concrete és un altre cop de puny a l’estómac, un thriller virtuós i brutal en què la violència importa menys que els temps morts. Un nou triomf per a un cineasta en ratxa que ja és autor de culte.

El centre de la pel·lícula són els dos policies que interpreten Mel Gibson i Vince Vaughn, dos paios violents i racistes que fan acudits sobre Martin Luther King i es mostren indignats quan sona una cançó en què no està clar si la veu és d’un home o una dona. “Tot se’n va anar en orris el dia en què els homes van començar a dir «Estem embarassats»”, afirma Gibson, en un paper que juga de manera conscient a confondre la ficció amb la imatge polèmica de l’actor. Quan un vídeo exposa els mètodes expeditius que fan servir amb un traficant d’origen llatí, els dos policies són suspesos temporalment de feina i sou. Les urgències econòmiques de cadascun -Gibson té la dona malalta i vol traslladar-se a un barri menys perillós i Vaughn es vol casar amb la nòvia- els empenyen a planejar el robatori a uns criminals despietats que preparen el robatori d’un banc.

Qualsevol altre director faria de l’enfrontament entre els policies i els lladres el gruix de la pel·lícula, però Zahler prefereix mastegar lentament l’acció i parar atenció als diàlegs entre Gibson i Vaughn, en les hores mortes al cotxe, esperant que passi alguna cosa. És una manera de dilatar el temps que ja exhibia a Bone Tomahawk, en què el viatge era tant o més important que el destí. A mesura que la violència dels lladres enfosqueix la història, que també involucra un exconvicte negre que dona un cop de mà als lladres, les veritables intencions de Zahler es revelen: Dragged across concrete no és un festival de caps esclafats com Brawl in cell block 99 o una aventura noble i perillosa com Bone Tomahawk, sinó un conte moral en què la redempció surt molt cara. Una tenebrosa buddy movie amb dimensió política i uns personatges esculpits en or gràcies al magnífic guió de Zahler, director molt sòlid però sobretot guionista excepcional, potser el més dotat per als diàlegs del cinema de gènere post-Tarantino.

‘Galveston’, Pizzolatto millorat

Dragged across concrete es va projectar dins de la secció Òrbita, creada fa uns anys per Sitges per acollir el thriller i el cinema negre i així encabir un gènere que començava a desbordar el fantàstic i el terror en la competició oficial. També s’hi projecta Galveston, adaptació de la novel·la homònima de Nic Pizzolatto, el creador de True detective. La francesa Mélanie Laurent, actriu i cantant coneguda sobretot pel paper a Maleïts malparits, dirigeix amb sequedat i eficàcia una història sobre un criminal alcohòlic i amargat (Ben Foster) i una jove prostituta (Elle Fanning) units per l’atzar i perseguits per uns gàngsters de Nova Orleans. Galveston retrata les penúries dels protagonistes sense endolcir la desgràcia d’aquestes dues ànimes trencades, que troben l’una en l’altra una mica de pau després d’una vida de tragèdia i dolor. Laurent fins i tot millora el llibre de Pizzolatto, en què el monòleg interior del protagonista que feia de narrador queia en alguns tòpics de la retòrica masculina de paio dur del cinema negre. Explicat a través dels ulls freds i sense vida de Foster i la seva fúria d’animal acorralat, el personatge creix exponencialment. Al final, inevitablement, la violència del món criminal d’on venen es creuarà en el seu camí: està vist que a Sitges el thriller serà brutal o no serà.

Elle Fanning feia doblet protagonitzant amb Peter Dinklage (el Tyrion de Joc de trons ) l’atmosfèric drama indie I think we’re alone now, de Reed Morano, en què la tranquil·la i silenciosa existència d’un bibliotecari en un món postapocalíptic es veu amenaçada per l’arribada d’una altra supervivent.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF