Auditòrium.- Tercer concert de la temporada amb molts convidats d’excepció. Per començar, cal citar i destacar la presència de la coral de la Universitat de les Illes Balears, col·laboradora habitual quan ho requereix el programa, sobre l’escenari, per interpretar l’extraordinària Nänie, composició fúnebre que Johannes Brahms va dedicar al seu amic finat, el pintor Anselm Feuerbach, a partir d’un poema d’Arthur Schiller. Una peça que, sens dubte, ens porta a una altra de les obres cabdals del músic hamburguès i que figura entre els innombrables cims assolits per la formació que dirigeix Joan Company, el Rèquiem alemany, amb la qual comparteix afinitats estructurals però que sens dubte és superior pel que fa a les dificultats en la interpretació, que és la principal raó per la qual no és una composició molt habitual en els programes. Tot un luxe, per tant, i per a no pocs un descobriment, que ja donava al concert un valor afegit indiscutible.
Tot just després de sentir i escoltar el lament, on “els déus ploren i les deesses ploren a tots”, amb una exhibició inoblidable de les dones de la coral, sense voler llevar mèrits a la resta, sortí a l’escenari el baríton José Antonio López, amb el cor i l’Orquestra Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo, per interpretar una altra partitura tampoc no gaire habitual per aquests indrets, les Five Mystical Songs, de Ralph Vaugham Williams, també al repertori de la coral. Música popular i religiosa, que va necessitar que passessin un grapat de dècades per aconseguir la universalitat més enllà de la seva condició de música típica anglesa, tan sols perquè no pretenia innovar al mes mínim. Potser el que volia era tot el contrari, el seu tarannà era conservar les essències d’aquest tipus de composicions, que varen fer que la modernitat musical de principis de segle arrufàs el nas com quan olores càmfora. Five Mystical Songs és harmonia, convencional, però sobretot bellesa, incontestable, que comença molt amunt, primer amb el solista i després amb el cor, celebrant la resurrecció del Senyor, i continua fins a la cinquena cançó, anomenada Antiphone, que s’inicia amb un “Deixeu tot el món cantant” i es converteix en una explosió musical que habitualment canta el cor sol i que per a l’ocasió ho va fer el solista, de veu rotunda i poderosa, perfecte al centre i a la part baixa i una mica forçat, de manera innecessària, en els aguts, però en qualsevol cas, amb una interpretació de molt bon nivell.
Més convidats, també de luxe, per escoltar música de Camille Saint-Saëns, un compositor més hàbil que talentós, però que el temps ha llimat de qualsevol tipus de controvèrsia, amb una de les seves obres més conegudes i famoses, la Simfonia núm. 3 Op 78 en do menor ‘Orgue’, instrument que tampoc no és massa freqüent i que la converteix en original o, si més no, peculiar. Simfonia que va dedicar al seu admirat Liszt, a qui, per cert, odiava molt devotament Johannes Brahms. Organista de primer nivell per interpretar-la, Friedemann Winklhofer, tocant un estri que segurament no estava a l’altura de les necessitats. Més luxe, amb dos ‘convidats’ més que mereixen ressenya, com són els coneguts i reconeguts pianistes Yuko Mizutani i Andreu Riera, a quatre mans. No era la peça clau de la vetllada, però va ser la que va fer sentir els aplaudiments més intensos. Bon concert. Gran concert.
