ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU
Cultura 29/04/2017

Silenci

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors

Maria Villalonga Pons
3 min
Silenci

Sant ClimentSóc a ca meva, al costat de la mar, en un raconet d’aquest port maonès tan maco i amb tanta història; un silenci estrany ho envolta tot. És com si el temps s’hagués aturat, sento el batec pausat i rítmic del meu cor, sóc aquí de nou, retorno a la meva antiga vida, però tu ja no hi ets.

Ahir et vaig dir adeu, estaves dintre el taüt, a terra, al passadís de ca nostra, la casa on vaig néixer i vaig ser feliç. Et van portar i no t’he tornat a veure. És com un malson, tot i que fa temps que tant tu com jo volem que això s’acabi.

Aquests darrers quatre anys s’han fet llargs i alhora curts, perquè cada minut que passava encara eres aquí amb nosaltres. Aquesta passada matinada a la fi has dit prou, sí, mare, a la fi; sé que no ens volies deixar, sé que la teva ment ha aguantat tant com ha pogut, però també sabem tant tu com jo que passar-se la vida al llit, sense parlar, ni poder moure’t, ni llegir, ni res de res, no és vida per a tu. Per a mi tampoc, mare, però sobretot per a tu. Sé que has fet tot el que és humanament possible per aguantar i poder veure créixer el teu net. Queda’t amb el primer any de la seva vida, quan encara tenies consciència de tot i podies gaudir-lo. Després va venir el silenci més absolut, mai més he sentit la teva suau veu i les teves grans rialles: com cantaves i, sobretot, mare, com m’abraçaves.

Aquests darrers anys han estan durs i tristos, però el petit, en Xavi, ens ha donat l’alegria que ens faltava; és impossible no riure amb les seves bestieses i gracietes. Com canta les nadales, ho recordes? Sort d’aquest fillet que ens ha alleugerit aquesta malaltia llarga i fosca, plena d’interrogants i de desesperança. Lupus li diuen, ni tu ni jo ni el pare n’havíem sentit parlar quan vint anys enrere t’ho varen diagnosticar.

El pare, què puc dir del pare, ha mostrat una gran i serena enteresa. Ell ha cuidat de tu com d’una flor delicada i polida, t’ha donat el menjar a la boca i pentinat els cabells com si haguessis d’anar a una gran festa. Deu estar cansat, però ha tingut forces per calmar-me a mi i poder continuar ell mateix tan íntegre i tranquil. És una lliçó d’enteresa i saber estar per als qui venim darrere vostre.

Durant aquest temps, hem cuidat de tu, hem capgirat la casa canviant mobles, habitacions, cercant la comoditat més gran per a tu i per al pare. Quan he remenat els calaixos, cercant una camisa de dormir més maca per posar-te o un mocador per al cap o qualsevol altra cosa, he pres consciència que en l’espai de temps que va passar entre el diagnòstic i aquests darrers quatre anys, tu, mare, ho havies preparat tot. Havies previst aquest desenllaç, tenies els tres calaixos del tocador farcits de camises de dormir, roba interior i coses que ens podrien fer falta en cas que no et poguessis valer. I així ha estat, hem fet servir tot el que tenies a punt.

La meva ment va enrere, vol sobrevolar aquell temps en el qual encara reies i ens esperaves amb el davantal posat i els flaons i formatjades fets. Perquè tu, mare, has estat una gran cuinera, ens has delectat amb un menjar exquisit cada dia i amb una rebosteria de dalt de tot; encara em sembla que sent l’olor dels pastissets. Sóc una privilegiada: he tingut el gran luxe de tenir una mare i un pare que m’han estimat per damunt de tot i m’ho han demostrat cada dia. Som gent humil, però heu tingut per donar-me amor, principis, seny, dignitat, coratge... Jo no sé què més podria demanar.

A poc a poc torno al silenci de la terrassa al costat de la mar, sé que la meva vida mai tornarà a ser la mateixa. Trec coratge per canviar tot el que no està bé i és latent, fins ara no li he pogut fer cas, no podia amb tantes coses. Ara he de continuar sense tu.

stats