OBSERVATORI

Significatiu

El 2018, les Illes Balears varen baixar fins a cinc graons en el rànquing de comunitats autònomes per la qualitat i la innovació de la seva oferta cultural. No és que hàgim passat del tercer al vuitè lloc, la qual cosa seria relativament preocupant i hauríem de fer qualque cosa per no continuar en el descens. És que hem passat d’ocupar-ne el lloc 10 al 15. Si tenim en compte que a l’estat espanyol només hi ha 18 comunitats, ara mateix som a la cua de la cua, amb les Canàries, la Rioja i Ceuta i Melilla just darrere nostre.

En la classificació de ciutats, Palma (l’única de les Illes que hi entra), també ha baixat posicions, tres per ser més concrets, i ocupa el lloc 21 de les 32 ciutats valorades. Per si no ho heu llegit aquests dies, recordaré que cap institució cultural ni tampoc cap esdeveniment dels que s’han duit a terme a les Balears és digne de menció en un llistat que arriba fins a les 86 institucions i iniciatives esmentades.

Són dades per preocupar-se i, si més no, per demanar-se què feim, què no feim i què hauríem de fer. Tot i això, primer, convé saber d’on provenen aquestes valoracions, com es fa la consulta de la qual deriven i quin grau d’aprofundiment en la realitat cultural hi ha al darrere. Es tracta dels resultats corresponents a l’any 2018 de l’Observatorio de la Cultura en España, una consulta anual que fa la Fundación Contemporánea (creada per l’empresa cultural i editorial La Fábrica), entre més d’un miler de professionals de la cultura: creadors de la totalitat dels àmbits culturals, responsables d’equipaments culturals, productors, editors, galeristes, gestors culturals, crítics, tècnics de l’administració pública, etc., etc.

Els qui rebem aquest qüestionari des que va començar el 2009, ja sabem que amb la manera com estan plantejades les preguntes i les possibilitats de resposta no en sortirà una diagnosi gaire valuosa de la qualitat, de la innovació o de la inversió pública en cultura, que són els indicadors en els quals sobretot es fixen. Et demanen, per exemple, que apuntis quins han estat per tu els equipaments culturals que han tingut millor programació durant l’any i arreu del territori espanyol. També et demanen una qüestió similar respecte de la teva comunitat i de la teva ciutat.

D’aquesta manera, el que es reflecteix és el que a cadascú li ha quedat en la memòria aquell any. Crec que no és correcte dir que és una primera impressió, però sí el que et ve primer a la memòria, que sol ser allò que t’ha deixat més empremta. És clar que hi pot haver oblits, i que també hi pot haver i segur que hi ha interessos com a totes les enquestes, i més quan molts dels que responen són interessats. Ara bé, si tothom o gairebé tothom s’oblida d’una ciutat o d’una comunitat autònoma; si ningú o quasi ningú esmenta un teatre, un museu o un festival, té moltes possibilitats que sigui perquè no compta per a res, perquè no ha generat interès a ningú, com qui diu.

I això és el que passa a les Balears, a Palma i a la totalitat dels equipaments de l’Arxipèlag, que d’un temps ençà ningú o quasi ningú no els destaca per la qualitat ni per la capacitat d’innovació en cultura.

Només quan et demanen que apuntis els cinc primers de la teva ciutat o de la comunitat autònoma, llavors és quan surten Es Baluard, el teatre Principal de Palma i la Fundació Miró a Mallorca, perquè han quedat descartats els de la resta del món. I tot això que recollim de l’Observatorio de la Cultura en España 2018 potser no és gaire profund, però sí que és ben significatiu.

Un parell de reflexions ràpides

Si el 2018 fos un any de començament de legislatura, es podria parlar de l’herència rebuda. Però no, és any preelectoral, quan ja ha passat el temps suficient per poder fer una valoració dels resultats de les polítiques culturals que es duen a terme dins aquest mandat. Tampoc no es pot atribuir a la crisi econòmica. Aquest argument el podien tenir fa quatre o cinc anys o, si m’hi insistiu, al començament d’aquesta legislatura. Ara ja no cola. És cert que no nedam en l’abundància, sobretot pel finançament al qual ens sotmet l’Estat, però ja no hi ha una crisi que obligui -si és que mai hi ha obligat realment- a triar entre pagar sous o promoure concerts i fer exposicions, per dir qualque cosa. És més, els pressupostos en cultura han pujat pràcticament pertot a les Illes Balears aquests dos darrers anys.

Però el fet és que la percepció en qualitat i innovació culturals que tenen de nosaltres no fa més que baixar graons. Aquí ja ho sabíem i no som pocs els qui hem alertat de la situació una vegada i una altra. No té més valor que ara ens ho diguin des de fora. Només que ja se n’han adonat. I hi hauríem de posar remei.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF