DANSA
Cultura 25/11/2012

Sidi Larbi i Shantala Juguen al joc de la felicitat

Juan Carlos Olivares
2 min
Sidi Larbi Cherkaoui i Shantala Shivalingappa juguen com si fossin nens lliures.

Sense el joc, la civilització no existiria. En la infantesa el joc és aprenentatge, per imaginació, repte o imitació. És l'instrument per comprendre la realitat. D'adult ofereix regles compartides, fa intel·ligibles conceptes complexos, fixa la saviesa dels ancestres, alimenta el cervell, entrena el cos i incita a la seducció. To play : així és com es refereixen els anglesos a la feina de l'actor. Play també és el succint títol de l'espectacle que el coreògraf i ballarí belga d'origen marroquí Sidi Larbi Cherkaoui elabora i reelabora amb la ballarina de kuchipudi Shantala Shivalingappa des del 2008. El breu homenatge a Pina Bausch -a la lluminosa Bausch de les seves últimes coreografies- ha evolucionat i crescut durant aquests quatre anys sense perdre l'encant del seu origen.

Acompanyats per quatre excel·lents músics cantants i les seves rutes musicals d'Orient a Occident, la parella transmet un singular estat de felicitat compartida. El públic contempla fascinat totes les versions del joc que són capaços d'imaginar a l'escenari i sent créixer al seu interior una antiga i innocent enveja. Un retorn a la infància i a aquell moment irrecuperable quan els nens podien crear del no-res tot un món de regles canviants. Un aparent caos que només tenia una única i valuosa lògica: mantenir sempre viu el joc.

Un nen i una nena, un home i una dona. No hi ha grans diferències quan s'enfronten a una partida d'escacs; quan s'alternen per seguir l'univers gestual i coreogràfic antagònic de l'altre -la poesia lliure de Cherkaoui, la mil·lenària exactitud de Shivalingappa-; quan trien com a mestres de ball unes severes titelles, inspirades en el bunraku japonès, per compartir després amb elles uns passos de tango; quan es transformen ells mateixos en ninots subjectes a fils invisibles; quan se submergeixen a cegues al romanticisme innocent d'una balada de Disney; quan es disfressen amb les grotesques màscares d'uns éssers sobrenaturals que sembla que s'hagin escapat d'una pel·lícula animada de Miyazaki.

En cada un dels jocs que s'inventen hi perviu una simplicitat que fàcilment es converteix en una sensació de felicitat que convida a ser compartida. Encara que només els seus companys d'escenari tenen aquest immediat privilegi -amb dos magnífics moments protagonitzats per una col·lectivitat de mans-, l'espectador està disposat a entrar quan sigui en aquesta germandat del bon rotllo. I encara que en gaudeix en la distància, s'abandona al càlid corrent d'una poesia escènica que de vegades només necessita el vol d'unes mans lliures per traduir les paraules d'una recepta per a la felicitat.

stats