MÚSICA

Shawn Mendes: la fórmula adolescent triomfa a Barcelona

El canadenc omple el Sant Jordi en el seu únic concert a Espanya

Segona visita de Shawn Mendes a Barcelona i única a tot l’Estat de la gira de presentació del seu nou disc, titulat amb el seu nom i cognom. Si hi ha un músic per a adolescents a la rampa de sortida per començar a triomfar entre el públic adult, és ell. I no és pas poca cosa, perquè aquesta etiqueta, que han superat Justin Bieber i Miley Cyrus, ha engolit un bon grapat d’artistes que prometien alegries. Però les dades juguen a favor seu, i amb la publicació de Shawn Mendes el cantant va ser número 1 a tot el món en la setmana de seu llançament, també a Espanya.

Lost in Japan, segon senzill del seu treball recent, va obrir el xou en un Palau Sant Jordi ple, presidit per una enorme rosa al mig de la pista, aquest cop poblada de cadires. Amb un efectiu joc de colors entre l’escenari i les polseres que van repartir per al públic, d’una mitjana d’edat que difícilment superaria l’últim curs de l’ESO (pares i mares acompanyants a banda), Mendes va anar picant d’aquí i d’allà entre els seus tres àlbums d’estudi, deixant anar Stitches a les primeres de canvi, un dels seus primers èxits que el va connectar amb el pop canònic adolescent i l’èpica desfermada.

Públic participatiu

El canadenc guanya quan es dedica a aquestes coses -com amb There’s nothing holdin’ me back, Nervous i la popular Treat you better - i no quan es recolza en anodines balades de telefilm de cap de setmana, com és el cas de Where were you in the morning? o When you’re ready. Sent un espectacle pretesament poc profund, el que li funciona a Mendes és la participació constant de l’audiència en una grandiloqüència que es manté altíssima durant tot el concert.

Aliè al debat al voltant de la seva suposada homosexualitat (i la concepció de masculinitat moderna), Mendes va tocar la guitarra i el piano ( I know what you did last summer, Never be alone ), va somriure, va enviar petons, va ensenyar bíceps i, de passada, va presentar amb solvència el seu últim treball agafant-ne només el que podia funcionar - Particular taste, Why - en un espectacle que en alguns moments va sonar com un karaoke catàrtic en què tothom se sabia cada vers.

Tant com li agrada a aquest noi l’altisonància, no és estrany que abans d’acabar el concert imités els reis de la pompositat. Això explica la versió de l’èxit de Coldplay Fix you i la rematada final, amb confeti i tot, d’ In my blood, repetint la mateixa fórmula de tota la nit. No podem fer cap profecia sobre la carrera, ara immensament exitosa, de Mendes quan topi amb el públic adult, que òbviament necessitarà alguna cosa més. De moment, només és un nano de 20 anys que fa cançons que funcionen per a teenagers.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF