DANSA
Cultura 10/03/2012

"S'han inventat el nom de 'dansa conceptual' per espantar el públic"

Per primera vegada el coreògraf francès Xavier Le Roy mostra tot el seu treball escènic. El Mercat de les Flors i la Fundació Tàpies descobreixen amb una exposició i quatre obres un artista singular.

Laura Serra
3 min
El Mercat de les Flors estrena avui Self unfinished, la primera performance de Le Roy que es podrà veure a Barcelona aquestes setmanes.

BARCELONA.Xavier Le Roy (Montpeller, 1963) fa més de 20 anys que es dedica al moviment, però mai deixarà de ser un investigador en biologia molecular i cel·lular. Això diu el seu currículum i sempre és la pregunta que cau a les entrevistes. Va començar a fer classes de dansa mentre acabava els estudis i quan va presentar la tesi va deixar la carrera científica. Més enllà de l'exotisme d'aquests orígens tan allunyats a l'escena, el cert és que Le Roy ha traslladat la mirada microscòpica i rigorosa a un camp en què pot ser fàcil pecar de frivolitat i esteticisme. "No em vaig endur el microscopi, però sí la capacitat de ser analític. Tot i que en realitat vaig estudiar ciències per mandra, perquè m'era fàcil a l'escola, estudiar bioquímica deu anys cultiva una mirada analítica que faig servir quan faig art. I l'aspecte experimental de la meva feina és una extensió del meu interès per la recerca científica", admet l'intèrpret. Ara bé, la llibertat i el risc que pren a escena és precisament tot el contrari al que sentia al laboratori: "La recerca només es basa a produir i demostrar que pots produir per obtenir recursos. Jo ara puc prendre riscos. Part d'això és per la repercussió econòmica d'aquella feina, però també perquè amb dansa pots fer una obra amb molt molt poques coses. Pots fer servir el mínim per produir el màxim", il·lustra.

La Fundació Tàpies i el Mercat de les Flors presenten un programa conjunt a través del qual el públic català pot descobrir l'obra d'un dels màxims exponents europeus de la nova dansa francesa (ha estat artista associat al Centre Coreogràfic Nacional de Montpeller, al Teatre Podewil de Berlín, on viu, i fins i tot ha treballat al prestigiós institut de recerca americà, el MIT, i ha passat pels festivals més prestigiosos). El seu primer aterratge a Catalunya és una integral. A la Fundació Tàpies hi exposa Retrospectiva , fragments d'espectacles seus en què ballen sis o set intèrprets catalans a tocar del públic. Al Mercat s'hi podran veure quatre espectacles en sis funcions repartides durant els dos mesos vinents. Avui s'estrena la metamorfosi de Self unfinished , un solo que aconsegueix fer sentir "una mena d'estranyesa que genera preguntes i, per tant, un tipus d'intercanvi entre el performer i el visitant".

Treure's els prejudicis

La trajectòria de Le Roy ha anat evolucionant des de la mirada introspectiva sobre els ingredients de la dansa -el cos i el moviment- fins a la reflexió sobre la relació amb el públic. Sovint s'ha etiquetat la seva feina com a dansa conceptual : "És un nom que s'han inventat els mitjans per espantar el públic, crec, la qual cosa és molt dolenta. Perquè la gent ve a veure les meves obres amb aquesta por: «Ei, això serà difícil». I és tot el contrari. La gent després diu: «És tan pròxim, tan simple, tan fàcil, molt més que quan anem a veure dansa contemporània convencional, que pot ser maca però no en tenim ni idea de què va». El concepte dansa conceptual genera una barrera estúpida". A la Tàpies, Le Roy trenca la barrera: els seus ballarins s'acosten al públic, hi parlen, hi ballen. "És simple. Això no vol dir que no faci pensar. Però és que tothom pot pensar i sentir, i no hi ha una única manera de veure-ho i entendre-ho". L'artista rebutja donar la interpretació perquè el públic no s'acosti als espectacles amb apriorismes. Ment neta. "Les obres tenen moltes interpretacions potencials. I si en dono una no abono les altres", refusa.

Una obra experimental com la seva no és tan fàcil que trobi espais d'exhibició. "La meva feina no és per a milers i milers de persones. Ho poden arribar a veure entre 300 i mil espectadors. És cert que a França hi ha una gran atenció a la cultura i moltes ajudes, però també van acompanyades de requisits territorials", lamenta. I és el peix que es mossega la cua: les etiquetes condicionen les programacions dels teatres i, per tant, un tipus d'art queda relegat a minoritari ad eternum , una queixa que a Catalunya certs col·lectius escènics també esgrimeixen. "Els anomenats professionals es creuen que el públic és estúpid i que ells saben què vol. Ells decideixen què és difícil o inaccessible i el que el públic no entendrà. Aquest és el meu màxim problema. Perquè si és per aconseguir bons resultats de taquilla, poden fer servir l'estratègia de Hollywood, però que facin pel·lícules i no dansa!", segella.

stats