Cultura 29/03/2019

Sezuan 2

J. A. Mendiola
3 min
La Perla 29 va dur La bona persona de Sezuan al Teatre de Manacor amb la direcció d’Oriol Broggi.

Manacor.- Broggi i La Perla 29 tenen sempre un peu a Manacor. Tant és així que fins i tot han fet “perler” un manacorí com és Toni Gomila, que té la seva gràcia. Ell ha posat un peu a Catalunya i així ajuda que el pont sigui de dues direccions. Dos potser és un bon nombre, però no sé si suficient per poder gaudir en tota la seva amplitud i intensitat una obra tan complexa com La bona persona de Sezuan. François Truffaut, quan escrivia de cinema a Cahiers du Cinéma, deia que és impossible fer una bona crítica sense haver vist la pel·lícula al manco tres cops. Al món del teatre, això resulta molt més complicat, per la senzilla raó que mai és la mateixa funció. Mai res funciona d’idèntica manera, amb la qual cosa, si hi afegim el canvi d’ubicació i que les mides són diferents i els actors s’han de moure de manera diferent a com han assajat i estrenat, queda clar que tants cops vegis la mateixa obra, tants cops les sensacions que provoca seran molt diferents. Qualsevol revisió, ja siguin llibres, pel·lícules, exposicions o obres de teatre, sempre serà més profitosa que la primera, tant per bé com per mal. Veure per segona vegada La bona persona de Sezuan entra dins el primer supòsit i amb molta diferència.

El retrat dels personatges es fa més específic. Els matisos, les llums i les ombres, amb què Bretch els va dibuixar es fan més precisos. Cada situació de l’obra troba el sentit per ella mateixa i totes juntes semblen indivisibles. Màgia. Els moviments dels actors i personatges, que en aquest cas no són pocs, ja no trepitgen els detalls, que són incomptables. Les cançons de Joan Garriga queden perfectament integrades i resulten molt més agradables. Queda clara la seva idoneïtat, com no podia ser d’altra manera, en un autor que sempre va tenir molt present la música. De fet, la seva relació amb Kurt Weill i Paul Dessau és indissoluble. Amb el primer, va fer les famoses Mahagony i L’òpera de tres rals. Amb el segon, les peces potser no són tan conegudes, però la col·laboració va ser molt més intensa. Treballaren junts a Cercle de guix caucasià, Mare coratge … i La bona persona de Sezuan. D’aquesta darrera és La cançó dels vuit elefants que va cantar amb intensitat Clara de Ramon. Joan Garriga, acompanyat per Rambo, Marià Roch i Madjid Fahem varen interpretar fins a setze cançons, gairebé un concert paral·lel. Entre elles, una versió de la “bobdylaniana” Don’t Think Twice, its All Right. Estaria bé fer un article sobre la banda sonora i els seus lligams amb la història. La història de tres déus que, com Diògenes, busquen, no sense moltes dificultats, “una bona persona”. Bretch no fa maniqueisme de pa amb fonteta. Cada personatge llueix una inabastable gamma de tons. No hi ha bons i dolents. El personatge principal, Xen Te, a qui dona vida una Clara Segura memorable, necessita una creu, inventar-se un alter ego, amb un punt, o dos, de crueltat per poder protegir-se d’un món sense escrúpols a l’hora d’omplir-se el gavatx. Tampoc aquests són dolents ni molt manco botxins, també són vícitimes d’aquest mateix món. Res és blanc o negre, com, per exemple, el fuster Lin To i la senyora Xin, encarnats per Xavier Ruano i Màrcia Cisteró. I a la història d’amor, Joan Carreras i Clara Segura transmeten tants sentiments i en tan diferents circumstàncies, que no ho posa fàcil a l’espectador, que al cap i a la fi ha de ser l’únic jutge d’uns personatges que l’obra no ha estat capaç ni ha volgut sentenciar. I l’emocionant cirereta de l’aiguader Wang, Toni Gomila, acompanyat de Joan Miquel Artigues, ajudant de direcció. Ara mateix la tornaria a veure i de ben segur que tornarien a brollar un altre grapat de noves sensacions.

P.S.- Feliu Formosa és l’autor de la traducció. Com sempre, impecable.

stats