Barcelona“SET D’EXISTIR”. Així s’expressava el dietarista d’aquesta meravella literària que és la Suite Barcelona, un llibre clau per entendre el veritable escultor de textos que ha estat Jordi Carrió. Hi reconeixem el seu incansable compromís amb la vida. Carrió transmetia en tot el que feia una fecunda set d’existir, que encomanava a tothom que s’hi acostés. Tot i haver resistit amb coratge i dignitat la malaltia que el corcava, la mort ha acabat imposant la seva llei. Ens aclapara avui el silenci de Jordi Carrió, un home de cultura en un sentit ple i integral. Quan es mor un poeta, el primer consol és retrobar-ne la veu. Reprenent el fil de la seva Suite Barcelona, hi podem llegir: “Som més vells que els nostres records”. I al seu recent i impressionant L’estació de Portbou, acompanyat de les fotografies magistrals de Manel Esclusa, Carrió, que hi evoca Walter Benjamin, va deixar escrit: “De pedra seria el mar si s’hi aturés”.
Des del 2002 la producció poètica de Jordi Carrió ha estat d’una profunditat i d’una diversitat insòlites, en diàleg sovint amb artistes com Antoni Tàpies, Maria Espeus, Maïs... Però aquesta formidable potència creativa, concebuda com un viatge a través del pensament i de la nostra pròpia història, cercant-hi l’alè essencial que ens humanitza, ens ofereix només un dels diversos perfils de Jordi Carrió. Ciutadà de conviccions fermes i d’ideals generosos, no es va refugiar només en la seva pròpia obra o en l’activitat intel·lectual. Trobem el seu nom unit a nombroses i importants iniciatives. Des dels moviments veïnals de la fi del franquisme a l’exemplar acció educativa a l’Escola Ton i Guida, fundada per Maria Antònia Canals, una referència fonamental de la renovació pedagògica.
Va ser també una figura clau en la gestió cultural de la ciutat de Barcelona en uns anys decisius al costat de l’alcalde Maragall i de Maria Aurèlia Capmany, amb responsabilitats ben directes en el camp dels museus i el patrimoni. Entre les seves contribucions fonamentals en aquest àmbit n’hi ha prou de recordar la seva implicació en la configuració del consorci del MNAC o en la creació del Cercle del Museu d’Història de Barcelona i el del Museu de Ciències Naturals. I molts vam seguir amb entusiasme l’ambició i la lucidesa amb què a les pàgines de l’ARA Jordi Carrió plantejava la necessitat de rellegir el Parc de la Ciutadella per connectar-lo amb els centres universitaris i de recerca que l’envolten.
Però el retrat de Jordi Carrió seria incomplet sense posar en relleu el seu suport a la Fundació Pau Casals i, d’una manera singular, el paper destacat que ha exercit a la Fundació Centre Internacional de Música Antiga, vinculada a la trajectòria i l’obra de Jordi Savall i Montserrat Figueras, i que ha presidit durant aquests darrers anys. Amb una clara vocació cívica, d’esperit democràtic indefallent, amb una irrenunciable mirada social, enamorat de Barcelona, impulsor tenaç de la nostra vida cultural, en sentim ja amb duresa l’absència. Però gaudim dels fruits de la seva labor reeixida i perdurable. I el continuarem sentint sempre a prop, encoratjant-nos, com ell ens va ensenyar, a seguir fent de la cultura l’ànima de la nostra ciutat, del nostre país.
