MÚSICA

Serrat, com una onada

El cantautor del Poble-sec homenatja ‘Mediterráneo’ en el primer dels tres concerts a l’Auditori del Fòrum

Nit de devocions i nostàlgies a l’Auditori del Fòrum, un dels escenari barcelonins més a prop del mar al qual Joan Manuel Serrat va dedicar una obra mestra el 1971. Era el primer dels tres concerts barcelonins de la gira Mediterráneo da Capo, homenatge de Serrat a un disc, a deu cançons que va compondre quan només tenia 27 anys. Aquella joventut més reflexiva que impetuosa el va dur a fer una obra madura, hereva de les lectures de Machado i del foc de Sant Joan, de la poesia a l’ombra dels turons i els amors perduts, somiats i viscuts a peu de carrer. Avui l’embranzida d’aquells versos són una onada menys brava, però potser més profunda. Cantar “ Y a mí enterradme sin duelo / entre la playa y el cielo ” amb 74 anys no és el mateix que amb 27. De la mateixa manera, avui té un altre significat deixar-se acaronar pels personatges de Pueblo blanco, per Aquellas pequeñas cosas, per la sensualitat “d’abans de la guerra” de La mujer que yo quiero, pel piano que enyora l’amor perdut de Lucía o pel vals del Tío Alberto ; és acceptar una nostàlgia més tendra i reconèixer un paisatge desaparegut però encara ben arrelat en la cultura d’aquest temps i aquest país. En qualsevol cas, homenatjar Mediterráneo sempre serà una bona notícia. I així ho van considerar també les tres mil persones que havien pagat de 35 a 75 euros i que van rebre Serrat amb una ovació intensa.

Com en els altres concerts de la gira que va començar a l’abril a Roquetas de Mar, Serrat va dedicar la primera part de l’actuació al repertori íntegre, però convenientment desendreçat, de Mediterráneo. I començant per la cançó titular, una de les composicions més emocionants de la música popular del segle XX. Aquest material demana una interpretació musical a l’altura: cap problema, Serrat té còmplices com Ricard Miralles i Josep Mas Kitflus, companys des de fa molt anys. Faltaven els cors femenins d’algunes cançons, però els arranjaments dels teclats, premeditadament démodés, miraven les llums originals.

Serrat va treure a navegar Mediterráneo, celebrant el 47è aniversari de la publicació del disc. “47 és tan bo com 253”, va fer broma sobre una onomàstica de número tan poc rodó. “Tal com estan les coses, m’estimo més pecar de prudent”, va afegir recomanant celebrar les coses tal com venen. Una part del públic fins i tot li va cantar el Moltes felicitats, tot i que Serrat va néixer el 27 de desembre. “Van distrets”, va dir ell.

Vulnerable i emocionant

El Serrat d’avui té la veu en un lloc més vulnerable i fràgil, amb la tremolor característica però menys exultant. No necessita indulgència, perquè és un gegant i, encara que amb un color més apagat i menys aire, és capaç d’emocionar. No pot ser d’una altra manera quan xiuxiueja Barquito de papel, quan narra Pueblo blanco amb un to encara més crepuscular o quan interpreta Tío Alberto gairebé com si ara fos un autoretrat i buscant l’ombra fresca del públic que anava ovacionant més i més cada cançó, amb un ressò especial quan va cantar Lucía amb vellut antic, commovedor i expressiu, i quan va enfilar la muntura del Quixot de León Felipe a Vencidos amb gravetat i la veu més gran.

Relaxat i xerraire, quan va tancar el bloc dedicat a Mediterráneo va fer bromes de pròstates, digestions i sobre “la dubtosa lògica del pensament militar”. Se sentia casa, a gust, com el públic, acollidor i majoritàriament amb una memòria (i una edat) compartida amb ell.

A diferència de la resta de la gira, en la segona part del concert Serrat va donar espai al repertori en català de diferents èpoques i naturaleses, però igualment poderós, i amb dibuixos instrumentals similars al de la primera part, sobretot pels teclats de Kitflus. Va cantar seguides Cançó de matinada (la força de la poètica més popular i un dels millors moments de la nit), Temps era temps, Plany al mar (lament per morts) i És quan dormo que hi veig clar. Va reivindicar les dones per presentar les cites a Miguel Hernández (l’emocionant Menos tu vientre i Para la libertad ), i va apujar la temperatura sentimental amb Pare abans de regalar Barcelona i jo al públic, que era tant com oferir-se ell mateix com un regal a una ciutat que ahir va reconèixer la importància de Serrat. Ell, a més, va posar la cirereta amb un bis en què va recordar referents com Manuel Vázquez Montalbán i va cantar Seria fantàstic i la bellíssima Me’n vaig a peu, abans de rematar dues hores de concert amb Cançó de bressol a flor de pell i Cantares, Machado en el cor i en la memòria. Serrat, pletòric, com una onada.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF