Sala Delirious.- Salvador Oliva ha rescatat Anit vaig somniar que mon pare era Déu, el seu muntatge sobre el recull d’històries que Paul Auster va seleccionar, de les quatre mil que li havien enviat i una vuitantena de les quals publicà sota el títol Vaig creure que mon pare era Déu, que és el títol d’una de les narracions, la que li havia enviat Robert Winnie des de Bonners Ferry, Idaho, i que naturalment apareix al muntatge de Salvador Oliva, que ell defineix injustament com un “contacontes”. Dic ‘injustament’ per la senzilla raó que hi ha un treball de dramatúrgia que sustenta l’espectacle. Senzill, pot ser, però no per això menys complicat. Primer per la feina de podar les diferents històries per donar-los agilitat, fluïdesa, i que arribin sense la càrrega social nord-americana que sempre crea distància; segon perquè hi ha un fil metateatral que explica d’alguna manera la raó de ser de l’espectacle, que no és altra que una part de l’existència del protagonista i director, tan real com la resta de les històries que enviaren a l’escriptor, i en tercer lloc perquè hi ha una vessant fonamental, que és la interpretació, amb la qual l’actor sense gairebé cap attrezzo passa de ser una nina que perd el capell a Una lliçó no apresa a un nin que no vol menjar-se un plat de pèsols -la narració es titula Un plat de pèsols -, un excombatent amb remordiment de consciència a L’estilogràfica de retxes, un seductor sense gaire èxit a Homo contra abric o un “gran klàguila” a Brival, que és el nom d’un ca, entre d’altres. Tot interpretat i dramatitzat amb exquisidesa, gairebé com una conversa amb el públic, que també ho és, amb un punt interactiu, tan sols un punt; tot lligat de manera imperceptible, subtil, cordial, natural, amb molts més trets d’Oliva que d’Auster. Res que sigui ben fet no és senzill.
Teatre Principal.- Em qued amb la seqüència en la qual Quim Giron es converteix en un cavall d’exhibició i fa una demostració de les possibilitats espectaculars de l’equí. És brillant aquest moment, però això no fa que, quan és un porc, una gallina o no sé quantes coses més, Indomador. Anilmal Religion perdi interès ni cap de les múltiples lectures que provoca a cada aparició animalària de l’actor d’aquest espectacle, que mescla moviment, dansa, acrobàcia i una visió no gaire positiva de la condició humana. Tot i la senzillesa aparent, un altre cop per la manca d’elements que sostinguin dramàticament l’espectacle, Indomador no és tan sols una funció de circ, que també ho és, amb el “más dificil todavía ” com a premissa, que no ho és. Cada metamorfosi condueix a la reflexió, cada canvi a una història amb molts substrats, on cap acrobàcia ni màscara és gratuïta, amb un discurs que té molt de demolidor.
Teatre Principal. Sala Gran.- La sala Gran del Principal s’obre al teatre amb comptagotes. Per a l’ocasió ho han fet per un esdeveniment que dins la programació està inclòs a la secció teatral. Es tracta de representar una versió sui generis de Fuenteovejuna, de Lope de Vega, a càrrec d’un grup de dones d’ètnia gitana, del poblat xabolista d’El Vacie, dirigides per Pepa Gamboa. Idò ja està bé que passin aquestes coses, i que es programin, però dins el programa de l’IMAS, per exemple, i no del teatre Principal. Que es faci dins un teatre no vol dir que sigui teatre. És una altra cosa, molt lloable, immensament lloable, però cada cosa al seu lloc. Senzill.
