Sempre ‘avant la lettre’

Teatro Real.- Dins la línia que va marcar Gerard Mortier, sempre avant la lettre i passada pel sedàs de Joan Matabosch, arriba al Teatro Real una criatura singular, Only the sound remains, de Kaija Saariaho, amb direcció artística de Peter Sellars. Però hi ha més noms. El llibret és d’Ezra Pound i Ernest Fenollosa, imagino que adaptat per la mateixa compositora. Dues històries, Tsunemasa, subtitulada ‘Always strong’, i Hagromo, subtitulada ‘Feather mantle’. Molt místiques. La primera conta la història d’un monjo, devot del guerrer i músic que dona títol a la peça, mort en una batalla, que mentre resa i fa l’ofrena d’un llaüt davant la tomba de l’heroi se li apareix per tocar el seu estri com quan era viu. La segona és la d’un pescador que troba una capa de plomes. Pertany a un àngel, que també fa la seva aparició per reclamar el que és seu. El guerrer i l’àngel estan interpretats pel contratenor Philippe Jaroussky, i el monjo i el pescador, per Davone Tines. No cal dir que el primer fa una autèntica exhibició de talent vocal amb un instrument tan deliciós com precís. Fent un acudit fàcil, diria que canta com els àngels. Bona rèplica la del baríton de veu clara i rotunda. Cap dels dos no té al davant una tasca gens senzilla, amb una partitura absolutament atonal i farcida d’entrebancs que els intèrprets salven amb nota. Tampoc la ballarina, Nora Kimball-Mentzos, ni les quatre veus del cor, interpretat pels integrants de Theatre of Voices, amb una immensa exposició de registres que enriqueixen i d’alguna manera contextualitzen l’acció. Tan peculiar és l’òpera de la finlandesa que tampoc no hi ha una orquestra convencional. Únicament set músics, Meta4 Quartet, percussió, kantele (instrument típic finlandès, semblant a una cítara) i flauta, dirigits amb vehemència i meticulositat per un molt detallista Ivor Bolton. Efectes sonors que amplifiquen, metalitzen i distorsionen les veus de manera eficaç, adient, estranyament bella. Pel que fa a Peter Sellars, cara i creu. Una posada en escena senzilla, minimalista. Tan sols dos murals, semblants, un per a cada història, pintats per Julie Mehretu, presideixen l’escenari; fins i tot en un moment de la segona narració desapareix la pintura i queda tota la boca de l’escenari oberta, que ofereix una sensació de màgica grandiositat. No es pot dir el mateix, per exemple, quan el fantasma del guerrer rere el llenç canta a contrallum i es veu de manera barroera el focus que l’il·lumina. Per una altra banda, el transvasament del text escrit a la història cantada fa que es produeixin tota una sèrie d’innecessàries reiteracions entre el que s’escenifica, el que es canta i el que repeteix el cor. Potser és poesia. Quant al títol de l’obra, Only the sound remains, que és una frase treta de Tsunemasa, sona com una metàfora, molt exacta. Tot i així, engrescadora la música i radiant la interpretació, que no és poc.

Ocimax.- La valquíria, en directe, a l’Ocimax i des del Covent Garden londinenc, amb Antonio Papano al capdavant de l’orquestra, com és habitual. Enginy i enginyeria operística són imprescindibles per aixecar un edifici d’aquestes dimensions i que Thomas Mann compara a la construcció d’una catedral gòtica. Tasca que signa Keith Warner, que per començar juga a l’atemporalitat. Difícilment es pot situar en el temps ni en l’espai que transcorre l’acció d’aquest segon episodi de la tetralogia wagneriana. Tampoc té gaire importància, perquè tampoc els déus tenen edat i les seves obres mai no moren. Wagner, argumentalment i musicalment, és sempre aclaparador i aquesta producció no n’és una excepció, per inversemblants que puguin parèixer les diferents situacions que tenen lloc al llarg d’aquesta inabastable òpera del compositor, que volia aconseguir l’obra d’art total quan ningú no pensava en les sèries. També sempre avant la lettre, sempre als antípodes de l’òpera tradicional. Però per sobre de totes aquestes circumstàncies, com és el fet que ell també fos el creador i llibretista de tan alambinades històries, que mai no deixen indiferent, el més important és la música, que, com deia Schnabel, sempre és superior a la seva interpretació. Però també una bona interpretació és imprescindible en qualsevol de les seves òperes. Sarah Connolly va fer una Fricka antològica, amb una presència absoluta, tot i tenir un paper molt curt, però argumentalment definitiu. Nina Stemme com a Brünihilde, inoblidable, sobretot amb el duet amb John Lundgren com a Wotan, dramàticament molt intens i a un màxim nivell en les seves intervencions. Gens malament Stuart Skelton i Emily Magee com a Siegmund i Sieglinde, dos rols amb moltes exigències… Una meravella.