Pablo Selnik i Marco Mezquida són dos dels membres més destacats d'una nova generació de músics catalans que fa posar la pell de gallina. Celeste Alías, Carola Ortiz, Adrià Plana, Marcel·lí Bayer... la llista és interminable. Són joves que han rebut una formació exquisida i que entenen la música com un fet artístic que va molt més enllà de l'entreteniment, el negoci o la competició. Són el resultat i la culminació de la gran tradició jazzística catalana.
Selnik, de 28 anys, trenca tots els clixés relacionats amb la flauta travessera. Veu l'instrument com una extensió de la seva personalitat i és capaç d'extreure'n els sons més insospitats per tal d'elaborar un discurs que va del free més estripat a la melodia més fina. Mezquida, un menorquí de 25 anys, és un pianista prodigiós que acaba de rebre el premi de l'AMJM a millor músic del 2011, un guardó atorgat pels seus companys de professió. Junts fa quatre anys que maduren gairebé en secret un projecte que s'ha estrenat amb el disc Miscelánea núm. 2 (2012).
A la presentació al Jamboree van començar embruixant el públic amb un viatge de 33 minuts en què van enllaçar l'original de Selnik Capicúa i l' Out there d'Eric Dolphy, i van acabar cantant a duo, sense micròfon. Entremig hi va haver de tot, des del piano preparat sobre la marxa de Mezquida a la flauta percudida de Selnik, passant per moments de gran lirisme. Van combinar avantguarda i tradició amb una gran amplitud de mires i la mateixa naturalitat amb què fonien Mozart amb Sonny Stitt o amb què Selnik sorprenia cantant al mateix temps que tocava la flauta. En acabar, tots els elogis quedaven curts i en l'ambient flotava una pregunta implícita: ¿ja som prou conscients del capital musical que tenim al nostre país?
