DANSES TRIBALS

Ariel o el dimoni esquiu

Conversa amb l'escriptor Sebastià Portell

Amb la seva primera novel·la, El dia que va morir David Bowie, publicada per Labreu Edicions l’any 2016, Sebastià Portell (ses Salines, 1992) va rebre un aplaudiment general i el premi al Creador de l’Any de la revista Time Out Barcelona, que el va treure en portada en una imatge en què apareixia transformat en el Bowie de l’època de Heroes. Si el gran repte després d’un debut brillant és la segona novel·la, Portell el supera amb Ariel i els cossos (editorial Empúries), formada per dues històries que tenen en comú la presència -i l’absència- d’Ariel, algú que desmenteix amb la seva pròpia existència la noció de gènere i que, per tant, posa en qüestió els paràmetres convencionals de la identitat. Si algú ho troba massa filosòfic, aclarirem que Ariel i els cossos es llegeix com un díptic d’històries d’amor amb elements que les fan properes al thriller i la intriga, amb considerables dosis d’humor, de suspens i també de tendresa. I que no es poden deixar de llegir una vegada començades, gràcies a un estil àgil i tan ben treballat que sembla senzill.

En els tres anys que separen una novel·la de l’altra, Portell també ha donat notícies rellevants des d’altres àmbits de l’escriptura. En el dels estudis literaris, amb dos volums dedicats a la novel·lista i poeta Antònia Vicens: la biografia Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner Editor, 2016) i la miscel·lània crítica Davant del fulgor. Per a llegir l’ora d’Antònia Vicens (Lleonard Muntaner, 2018), de la qual és editor conjuntament amb Sebastià Perelló. En el de la poesia, com a curador del volum Amors sense casa (Angle Editorial, 2018), primera antologia LGBTQ de la poesia catalana moderna. I com a dramaturg amb l’obra Transbord, publicada també l’any passat per Lleonard Muntaner i que actualment es representa als escenaris balears i catalans, amb direcció de Miquel Górriz i interpretacions de Miquel Joy i Assun Planas. Abans d’ El dia que va morir David Bowie, Portell havia publicat una altra obra dramàtica, Un torrent que era la mar (Pont del Petroli, 2013), el llibre de contes Maracaibo (AdiA, 2014) i l’estudi La mort de na Margalida. Cançó de tristor de l’illa de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2012).

-Ariel és?

-Ariel és, i tant. Si més no, té impacte en nombrosos cossos que en són testimoni.

-Ningú pot estar segur de saber del cert qui o què és.

-Una energia, una força que no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Ens podem fer aquesta pregunta: allò que és material, és? De vegades sembla que allò que és immaterial pesi més que allò que és físic. El que és material tendeix a desaparèixer, i ara, en l’era digital, ho veim en les pel·lícules, o en la música: abans eren objectes físics, ara són bocinets d’informació que es transmeten per estímuls electrònics. Des d’Aristòtil i Plató donam un contingut simbòlic a allò que és material, en contraposició amb el que no ho és, però tal vegada aquesta distinció no sigui tan nítida. En tot cas, jo no sé si Ariel existeix o no existeix de debò, però confii que cada lector el farà existir.

-T’has imposat una escriptura delicada, en el sentit de no dir més però tampoc menys del que és necessari en cada moment. És sòlida i a la vegada fràgil; si mous una peça, cau tot.

-Em vaig complicar molt la vida! [riu] La novel·la té diversos nivells narratius i també de lectura, i també diverses veus que hi parlen, tot i que a la vegada lògicament volia que el lector la trobàs atractiva. Cercava sobretot veus que fossin suggestives: hi ha la veu del boig, la veu del personatge que s’amaga, la del que està sempre obert a les passions... I sobretot la veu d’Ariel, una veu de la inconcreció amb un personatge que no està marcat ni tan sols pel gènere, cosa que m’obligava a cercar paraules neutres, no masculines ni femenines. He volgut que hi hagi desconcert, però no desgavell. És com si digués al lector: t’estàs perdent, però alhora ets aquí. Per això he intentat que l’estil fos elaborat, però a la vegada que fos assequible.

-Que sigui clar, però sense rebaixar el discurs.

-Exacte. Tenia preguntes per fer-me, i no volia deixar-me’n cap. Però, al mateix temps, vull que hi hagi sempre algú a l’altra banda, que el lector no se senti exclòs. Per mi és molt important l’oralitat, que el text es pugui llegir o dir en veu alta, que és una cosa que ara faig a les presentacions. No vull que un text meu sigui mai com un castell de focs d’artifici o que deixi ningú fora.

-Un personatge percep Ariel com un home, mentre que un altre el veu com una dona.

-Ariel representa una impugnació dels gèneres com són entesos tradicionalment, una impugnació que és ampliable a tot el que té a veure amb el cos: solem creure que cadascun de nosaltres és el seu cos, i això ens converteix en metonímies amb potes. No necessàriament som només un cos. Hi ha qui parla de cadenes de reaccions químiques, hi ha qui afirma que tenim ànima... Hi ha aspectes de nosaltres que se situen més enllà del cos. Les idees que hem construït fins ara sobre aquesta qüestió no serveixen. Val més assumir-ho i mirar de posar-hi remei. Almenys intentar-ho.

-Ariel també fa pensar en l’Orlando de Virginia Woolf, evidentment.

-Era un referent des de l’inici del projecte de la novel·la, i me n’he anat distanciant involuntàriament, però també voluntàriament. Orlando parteix dels dos gèneres, és algú que en un determinat moment és un home i en un altre moment és una dona. Ariel, en canvi, pressuposa que no n’hi ha, de gèneres. Parteix de la idea d’Orlando, però la desconstrueix per dur-la als plantejaments que hi ha avui sobre aquest debat.

-També en Rimbaud...

-...quan diu “jo és un altre”, sí. Em volia demanar: on acabam nosaltres? Si Ariel ha tingut impacte en un altre o en uns altres, a qui li importa si ha existit realment? En psicologia es parla de la fusió en relació amb la identitat, també per descomptat en relació amb la identitat sexual. Si superam la cotilla dels cossos, és una idea que pren sentit.

-Hi ha personatges que desapareixen o que en surten perjudicats, del seu encontre amb Ariel. Això li dona un aire criminal.

-El crim queda suggerit però no és explícit, no necessàriament desapareix res de material. En tot cas, Ariel incideix en els cossos que abans han incidit en ell: li demanen coses, o n’esperen coses, i a partir d’aquí Ariel actua d’una manera o d’una altra. El personatge d’Eugeni, per exemple, demana a Ariel que concreti més, i a partir d’aquí passen coses, hi ha unes conseqüències.

-En certa manera fa pensar també en la figura del vampir, que tampoc té una forma definida i es pot presentar sota una multitud d’aparences.

-Sí, i exactament no et mata, sinó que et porta a una altra forma de vida. El vampir no mata les seves víctimes, en el sentit que no les deixa convertides en cossos estesos i exànimes, sinó que els treu de la vida que tenen i els du cap a una altra existència. És cert que amb Ariel passa una cosa semblant.

-El personatge d’en David, que és escriptor, fa un seguit de reflexions bastant dures sobre el sistema cultural català. No sé fins a quin punt són també les teves.

-Podrien ser-ho en bona part, sí. Crec que com a cultura som imbatibles, però que estam molt carregats d’hòsties. Gent enfadada, un que no pot veure l’altre, l’altre que no pot veure aquell... Crec que tot això no serveix per a res i que hauríem de fer-ho d’una altra manera. I ja sé que és difícil fer-ho, perquè realment és un sistema i, una vegada hi has entrat, en formes part vulguis o no vulguis.

-Bernhard explicava aquesta contradicció. Hi ha qui diu que voldria que Catalunya fos independent per malparlar-ne a pler, com Bernhard feia amb Àustria.

-Tant de bo!

-T’has donat a conèixer com a escriptor en uns anys de conflicte, de convulsions polítiques i socials. T’ha afectat, això?

-Més que afectar-me, m’ha estimulat molt, em fa sentir una responsabilitat cívica. Em fa sentir que els escriptors som necessaris i que ens hem d’implicar en la societat dins la qual vivim. No voldria que se m’entengués malament: som necessaris com ho és tothom, però el que vull dir és que no podem quedar-ne a part. Els escriptors érem necessaris per plantar cara a Bauzá i ho som ara que hi ha presos polítics que són jutjats en un judici polític, i som necessaris per explicar, per denunciar que les dones són violades, assassinades o agredides només perquè són dones. Les convulsions són estimulants per als escriptors. I el paper dels escriptors dins la societat no s’ha de sublimar ni idealitzar, però sí que hi hem de ser. Per picar pedra.

-Escrius simultàniament teatre i narrativa, i ara tens en cartell Transbord.

-Feia dos anys que feia feina en Ariel i els cossos quan va sorgir Transbord, que en realitat vaig escriure perquè Toni Gomilia em va animar a fer-ho i a presentar-la al Torneig de Dramatúrgia de les Balears. Hi va quedar finalista i Assun Planas, que és una actriu magnífica, va voler tirar endavant el muntatge, cosa de la qual estic molt agraït. La veritat és que havia abandonat bastant l’escriptura dramàtica perquè després costa molt dur els textos a escena. Ara em trob en un moment que he fet net i que no sé què serà el pròxim que escrigui, si seran textos per ser interpretats o bé per ser llegits. Ara com ara, crec sobretot en els textos per ser llegits. Però ja ho veurem.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF