ENTREVISTA

Sebastià Mascaró: “El Casal Solleric hauria de tenir un equip educatiu permanent”

Director general d’Arts Visuals i Programaris Públics i actual responsable del Casal Solleric

Sebastià Mascaró (Felanitx, 1975) és el director general d’Arts Visuals i Programaris Públics i l’actual responsable del Casal Solleric. Va accedir al càrrec sense concurs, després d’una certa controvèrsia i explicitant sense embuts el seu paper de transició. Entre el 2004 i el 2017, va fer feina com a tècnic d’educació d’Es Baluard, on reconeix que va aprendre moltes de les coses que sap. Parlam de la situació actual del Casal Solleric, dels canvis que ell hi ha introduït i dels que s’hi haurien d’introduir.

Al llarg d’aquest any i dos mesos al capdavant del Casal Solleric, quines han estat les condicions o les circumstàncies que més us han dificultat la feina?

El més difícil ha estat casar el que és l’administració pública -la burocràcia, la manera de fer les coses, els conceptes- amb les demandes del sector de les arts visuals. Són dos mons que encara no han trobat un encaix i cal una mediació. El sector artístic, i aquí hi incloc els artistes però també els gestors culturals, els educadors i els mediadors, tenen un codi de bones pràctiques i han fet uns avanços per posar en valor la feina que fan. L’administració pública, en aquest sentit, s’ha d’actualitzar: hi ha d’haver més formació sobre les arts visuals, ha d’escoltar més el sector, s’ha d’agilitar la burocràcia, hi hauria d’haver canvis des del punt de vista legislatiu...

El pressupost amb què heu de fer feina és suficient per treballar en condicions per crear una programació atractiva?

Els pressupostos de Cultura mai són suficients. Políticament, la de Cultura és una àrea negligida, considerada secundària. I això val per a tots els sectors de la cultura, no només per a les arts visuals. Amb el pressupost de què disposam, però, sí que he pogut fer una programació atractiva. Per tant, el pressupost és suficient per treballar, però és clar que en demanaria més.

Quines són les mancances i els problemes més urgents que ha de resoldre el Casal Solleric?

Falta una feina sobre l’estructura del mateix casal, que és Bé d’Interès Cultural. Això vol dir que qualsevol intervenció que s’hi faci ha de ser aprovada abans pel Departament de Patrimoni del Consell i també per l’Ajuntament de Palma. Tot, des de les vidrieres fins a l’estructura de la casa, passant pels sòtils, necessita una reforma d’una gran inversió. També es necessita més personal: ara som, incloent-hi les feines externalitzades, unes deu persones. També falta tenir un equip educatiu en plantilla. I falten tècnics formats dins cultura, i amb això no vull desmerèixer la feinada que fan els que tenim. Però sí que falta més gent de caire professional en temes expositius, per exemple. També seria necessària una persona dedicada en exclusiva a la comunicació, que s’encarregàs de les xarxes socials i de la premsa.

El fet de no haver accedit al càrrec per concurs sinó per designació política, us ha condicionat a l’hora de dur endavant unes idees i una programació?

No. Quan se’m va proposar ocupar la direcció general, vaig demanar que se’m respectassin la programació que jo proposàs i els professionals amb qui volia fer feina. Per tant, he pogut fer feina en llibertat. Estic content d’haver posat en marxa una part de projectes educatius i de mediació, perquè el Casal Solleric era una institució pública sense programa educatiu. Ara feim projectes amb artistes, educadors, mediadors i amb col·lectius amb risc d’exclusió social: un de salut mental, un altre amb dones que han estat violentades... A més, cada exposició té un programa d’activitats educatives tant per al públic escolar com per al públic adult. La idea és que tingui continuïtat més enllà del fet que jo acabi el juny de l’any que ve. Hauríem de tenir un equip educatiu permanent a la casa, que permetria fer feina a mitjan i llarg termini, i en projectes més ambiciosos.

Només hi haureu estat dos anys, a final de legislatura. Hi voldríeu continuar, si poguéssiu?

No hi vull continuar. Ho tenc claríssim, i ho vaig dir des del primer moment.

Per què?

Perquè jo he estat en una etapa de transició. Després d’aquests dos anys, passi el que passi, s’ha de fer un nou concurs. Jo crec en els concursos. Si vaig venir sense concurs, va ser perquè un tercer concurs no era viable, després d’haver-ne fet dos.

Com descriuríeu la política expositiva que està duent a terme ara el Casal Solleric?

Sempre dins la diversitat programadora, que inclou artistes tant d’aquí com de fora, hi ha unes línies temàtiques bastant clares: una línia relacionada amb la memòria històrica, una altra amb qüestions de gènere i LGTBI, una altra que aborda la memòria a través de les dones...

Quines coses apreses treballant a Es Baluard creis que serien positives aplicades al Solleric?

Són dos centres bastant diferents. Es Baluard és un museu, amb una col·lecció, amb uns determinats recursos i un espai determinat, mentre que el Casal Solleric és més aviat un centre cultural, amb uns altres recursos, que depèn totalment de l’Ajuntament i sense una col·lecció per conservar. Ara, tot el que he après d’educació i de mediació a Es Baluard ho he intentat aplicar aquí.

Com està el tema de Ses Voltes? Ara està tancat, però apunta que acabarà acollint el Museu Marítim.

Ja s’està elaborant un conveni amb el Consell de Mallorca. I sí, l’Ajuntament li cedirà l’espai perquè sigui el Museu Marítim. Ja hi ha un director assignat. Però hi ha d’haver una millora d’infraestructures, de manteniment, de tot...

Un projecte nou i diferent del qual el Casal Solleric pren part és el CAC (Centre d’Art i Creació) Palma d’Arts Visuals.

Al CAC Palma hi ha diferents professionals del sector que fan feina en la cogestió. Hi ha, a més de l’Ajuntament, més de quaranta persones implicades del sector de les arts visuals. De models de cogestió, aquí no en tenim, per això hem fet dues jornades en què ha vingut gent de fora, per exemple del Matadero de Madrid, per explicar les pràctiques de cogestió que duen a terme des de fa anys. Tot es consensua a partir d’un grup motor, format per unes quinze persones, i el que feim és treballar amb l’objectiu de dur a terme projectes en què les arts visuals siguin eines per treballar i reflexionar juntament amb la ciutadania.

Específicament, què vol dir això?

Que feim projectes col·laboratius entre col·lectius de ciutadans i creadors. En les darreres jornades que vàrem organitzar varen venir treballadors socials i gent del món sanitari, i això pot donar peu a una col·laboració entre artistes i una associació de pacients. Són col·laboracions, a més, que es poden realitzar en qualsevol espai de Palma, en un centre de salut, en una llar d’ancians, on sigui, i en què el procés és tant o més important que el resultat final. Com que es fa amb doblers públics, es tracta que les activitats artístiques que es facin tinguin un retorn social.

Quin tipus de públic visita el Solleric? Hi ha un perfil determinat o és divers?

Hi ha una diversitat de públic. La localització ens ajuda, en aquest sentit. Hi ha els ciutadans que venen perquè ens coneixen i els interessa el que feim, hi ha els turistes que entren perquè passen per aquí davant... La part patrimonial estira molt. Justament ara posam en marxa un cicle relacionat amb el patrimoni. Convidam professionals (historiadors o d’altres camps) perquè ens parlin d’un aspecte o un altre del patrimoni. Tot això dinamitza molt les visites, sobretot els horabaixes. I ara, a través de Palma Educa, els dematins venen escoles i col·lectius a fer visites-taller.

El cap de setmana que ve és la Nit de l’Art. Com la viu el Casal Solleric?

Serà quan inaugurarem la temporada de tardor de la casa, amb quatre exposicions: Oleo, de Monica Fuster, a l’Espai Dipòsit, sobre el tema de l’oli en els diferents sentits de la paraula, des de l’oli d’oliva fins al material per pintar; How do you see yourself in 5 years?, de Nauzet Mayor, al Box 27; Tots els canvis s’han desat, comissariada per Pau Waelder, que es podrà veure a la planta baixa i que, a partir d’una col·lectiva d’artistes internacionals i estatals, és una reflexió sobre el món digital i la capacitat de registrar dades, de control i de vigilància; i, finalment, a la planta noble, inaugurarem Canon, de Mateo Maté, una relectura crítica i de gènere del cànon de l’art, que sempre es presenta com un art blanc, heterosexual i occidental, cosa que aquí canvia.

Més enllà de presentar la programació, m’imagín que la Nit de l’Art serveix per atreure molta gent.

Des del punta de vista de visites, la Nit de l’Art suposa una feinada enorme. L’any passat varen passar per aquí 7.000 persones entre les set i les dotze. I això és un passar pena constant: perquè tot vagi bé, perquè a la gent li agradi el que mostram, i també perquè hem d’augmentar la seguretat i hem d’estar a l’aguait de tot.

Quina relació té el Solleric amb els artistes de Mallorca de totes les generacions?

Amb els artistes consolidats, el Solleric sempre hi ha fet feina. Per exposar aquí, però, cal tenir una certa trajectòria. Però per als artistes més joves hi ha els premis Ciutat de Palma, per exemple. Una temporada del Solleric té, a banda de les exposicions que jo pugui programar, una exposició seleccionada mitjançant un concurs en què es presenten comissaris amb els seus projectes, una altra exposició també seleccionada per un jurat professional i per concurs en què es presenten artistes i els seus projectes individuals, i l’exposició dels Ciutat de Palma. Hi ha diferents canals per apropar-se al Solleric.

Ja que teniu tan clar que no hi continuareu, què recomanaríeu, o suggeriríeu, o demanaríeu al vostre successor?

Que mantingui el programa educatiu i l’impulsi encara més. Que valori el CAC Palma d’Arts Visuals i la feina innovadora que fa a través de la cogestió. Que valori l’equip humà que hi ha actualment a la casa. I que lluiti, evidentment, per tenir més recursos.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF