Sebastià Alzamora: “Les dones en la meva obra són sempre fortes. No m’interessen les bledes”

Acaba de publicar la seva setena novel·la. Sebastià Alzamora ha presentat, aquesta setmana a Barcelona, La Malcontenta, publicada per l’Editorial Proa, i dimecres, 16 de setembre, ho farà a la llibreria Abacus de Palma.

Qui és també autor de poemaris, llibres d’assaig , relats breus i articles diaris a l’ARA, recupera i novel·la la història d’un bandoler mític, Joan Durí, qui va tenir atemorida la població rural de la zona sud de Mallorca en temps de misèries, els començaments del segle XIX. Aventures i amor per a una història llucmajorera, com el mateix autor, qui ha tornat al seu poble i descriu un món despietat.

De fa un temps, heu tornat a viure a Llucmajor. Podem dir que aquest fet té a veure amb la recuperació d’un personatge llegendari que dóna peu a La Malcontenta ?

No, directament no hi està relacionat, amb el fet que jo visqui a Llucmajor. He centrat altres novel·les en el meu poble tot i que visqués fora. Ja feia temps que tenia ganes d’aquest personatge llucmajorer a qui deien Joan Durí, un bandoler del XIX, molt temut al sud de Mallorca, un criminal dur i sanguinari. El volia recuperar perquè, popularment, és una figura ja desdibuixada, que es troba més dins la llegenda que en la realitat. Sempre he pensat que era un personatge molt literari.

En canvi, la novel·la és La Malcontenta , un malnom femení.

La Malcontenta és també o sobretot una història d’amor entre un personatge real, en Durí, i un personatgeque m’invent, n’Antònia, la seva enamorada. I a mesura que anava escrivint, el personatge real, ell, s’anava desdibuixant, mentre que el personatge inventat, n’Antònia, estava fent cada vegada més present fins a convertir-se en protagonista.

No us recordam cap dona protagonista a les vostres novel·les.

De fet, n’Antònia de La Malcontenta és la primera dona que protagonitza una novel·la de les que he escrit fins ara. Tot i que els protagonistes havien estat homes, he de dir que les dones en la meva obra són sempre fortes, No m’interessen les bledes. Mai no he pogut sofrir madame Bovary, grandíssima novel·la, però ella és una poma rematada. Els tòpics aplicats a les dones o a qualsevol em semblen dois.

Com és n’Antònia, la Malcontenta? Una dona que no respon als cànons que s’estableixen habitualment?

He intentat evitar tots els tòpics sobre les dones lligades a la maternitat, la preocupació per la bellesa i d’altres, com si els escriptors i escriptores no sabessin ressaltar la feminitat per altres aspectes i altres actituds. Amb n’Antònia he volgut fer una dona que sigui dona i que, a més, sent molt dona i imaginant-la molt guapa, no estigui definida per aquests llocs comuns i que s’enfronti a un món d’homes, i homes bèsties, i s’hi sàpiga enfrontar.

Si us heu enfrontat a la primera dona protagonista d’una novel·la vostra, com us hi heu trobat?

He passat molt de gust de fer aquest personatge femení, i a la vegada és el personatge que m’ha generat més dubtes. Sé com funciona un home. I pensava saber com funcionen les dones, però m’he adonat que no, no ho sabia.

Com ens descriuríeu el món en el qual es desenvolupa la història del bandoler en Durí i n’Antònia?

Era un món salvatge i molt primari, el dels voltants de Llucmajor en el primer quart del XIX, especialment salvatge i primari perquè són dos personatges que sorgeixen de la misèria i viuen un món de violència i animalitat. Era i és un món molt dur, el dels desfavorits. En venir de la misèria, cadascú reacciona d’una manera. No voldria crear paral·lelismes, però aquests dies pensava que, tristament, personatges com els de la Malcontenta podrien tenir a veure amb la crisi que pateixen els refugiats.

En quin sentit?

Fugen de la misèria i de la violència com poden, i a sobre a molts indrets són maltractats. A vegades en aquests contextos apareix la violència. Tampoc vull fer demagògia barata, però el fet és que a molts refugiats els tracten com a bandolers, els tracten de violents, de lladres, de delinqüents, quan són persones que se cerquen la vida com poden. Els de La Malcontenta són delinqüents per necessitat.

Si parlam del fil argumental, ens trobam amb un flashback pràcticament des de l’inici.

La Malcontenta comença amb la mort d’en Durí, executat a Palma, a la forca. Tot indica que l’agafaren a causa de la delació d’un company seu d’aventures. N’Antònia jura venjança al delator i, des d’aquell moment, hi ha dos temps en flashback : la persecució del delator per part de n’Antònia i la narració del record de la seva relació amb en Durí. Així que estam davant una història d’amor i d’aventures. I pel que fa a la d’amor, és la que s’estableix entre dos personatges d’un món marginal. Ell, criminal; ella, no. I al llarg de la novel·la ella aconsegueix mitigar la ràbia que ell du damunt, en aquesta part de la història en temps passat, quan tothom tenia por d’en Durí manco ella, que el sabia dur. Però n’Antònia rep la influència d’ell i acaba sent violenta per força. En tot cas, ell representa la força bruta i ella la capacitat d’estimar. I és ella la que s’acaba imposant.

Heu fet un exercici lingüístic de recuperació d’expressions i de la parla pròpia de la zona a l’època.

En una novel·la, el llenguatge és l’eina, no la finalitat. S’ha de cuidar molt per fer la història versemblant. Escric de personatges mallorquins al segle XIX, doncs convé que parlin el dialecte amb les expressions de l’època. Els catalanoparlants hem problematitzat la llengua perquè ens l’han problematitzada. Aquí a vegades ens feim un embolicperquè surten paraules mallorquines, empordaneses o valencianes, un problema que no es planteja amb el castellà als indrets diferents on es parla.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF