ESTRENA DE LA SETMANA
Cultura 20/04/2011

'Scream 4': el salt a la paròdia

Josep Lambies
3 min
Després d'onze anys de son profund, l'assassí emmascarat de Wes Craven torna  a Woodsboro, escenari de la primera pel·lícula.

Per força ha de fer mandra reviure una història passada. Tothom pot imaginar com devia sentir-se Wes Craven quan va haver de treure les teranyines a la disfressa de Ghostface per a la nova massacre de Woodsboro, o quan va despenjar el telèfon per tornar a reunir el càsting de sempre. Neve Campbell ja no és una estudiant d'institut com l'any 1997. Té presència i classe, i això de les corredisses escales amunt i avall ja no fa per a ella -això sí, domina un parell de cops d'autodefensa que deixarien KO el mateix Hulk-. David Arquette segueix tenint l'esperit de mascle protector, però passada la quarantena ja no és el policia fornit que era. Craven ha fet santament de nomenar-lo xèrif i posar-li un cotxe patrulla per anar d'una banda a l'altra del poble, seguint el rastre de l'assassí. Ara en té prou amb un cop de volant i una crida per ràdio per sentir-se un heroi. Courtney Cox, en canvi, es veu més espavilada que mai, i encara està disposada a jugar-se les vísceres per aconseguir un scoop .

Després d'haver marejat el seu trio d'immortals durant tres entregues, Craven no ha tingut més remei que fer de la necessitat virtut, explotant el factor humor fins a la sacietat. I això que tothom coincidirà que Scream 1 , 2 i 3 mai no van pecar de serioses. Aquestes tres pel·lícules ja eren paròdies del cinema de terror, en què només els erudits en la matèria podien salvar el coll. En la primera escena que va veure la saga, Drew Barrymore no hauria mort si hagués sabut que l'assassí de Divendres 13 era la senyora Vorhees, i no el seu fill Jason. En el segon episodi, es tractava d'esbrinar si és cert que segones parts no són mai bones, amb excepcions convincents com El padrí o La guerra de les galàxies . Amb la tercera vam aprendre una valuosa lliçó: les trilogies sempre tornen al principi, i els finals mai no són el que pensem. Ara tocava discutir el valor de les incansables seqüeles.

Un criminal d'última generació

Hi ha sagues que han batut autèntics rècords, com Divendres 13 i Malson a Elm Street . Quan la cosa ja havia superat qualsevol límit imaginable, aquests dos fenòmens van unir-se en una sola pel·lícula, enfrontant els respectius assassins a Freddy contra Jason -que es tornaran a trobar a la gran pantalla a principis de l'any vinent-. Això ens ensenya que en el segle XXI ja no hi ha lloc per als grans clàssics de sang i fetge que ens posaven els pèls de punta en cada crit. Els trucs del cinema de terror s'han fet tan previsibles que ja només queda riure'n fins a rebentar. I això és el que fa Wes Craven en una versió de l'assassí emmascarat que s'apropa més a Scary movie que al seu original.

Fa 14 anys que Scream 1 es va estrenar. Aleshores Sidney Prescott no se separava d'un telèfon sense fil que devia pesar com una totxana -amb una antena que, afilada, hauria pogut servir d'arma-. De mica en mica els mòbils van arribar a mans dels personatges, i ara tant les víctimes com els assassins tenen un iPhone que els permet connectar-se a la xarxa en un no res. Això ha requerit que els tres veterans es barregessin amb una nova generació de personatges, però resulta que els joves d'avui ja no tremolen quan veuen un ganivet esmolat. Més aviat sembla que els fa gràcia. Segur que aquesta inconsciència era un motiu de pes per despertar l'assassí del seu son i fer que, d'onze anys després, tornés a atacar.

stats