Sabers populars

CuinerPatrimoni immaterial. D’entrada aquesta locució a molts els pot semblar un clar exemple d’oxímoron. Vivim en una societat que tendeix a confondre èxit amb doblers, i aquests amb felicitat. Dintre d’aquest context és fàcil entendre que cada vegada costa més assimilar que les coses més valuoses no porten IVA, no paguen contribució, no reporten dividends...

El sentiment de poble va gairebé sempre lligat a una terra; per tant, conté per definició tot un conjunt de béns tangibles. Espais naturals, redols urbans, obres artístiques i literàries... són des de fa temps entesos com una riquesa col·lectiva que cal ser conservada i preservada pel seu alt valor patrimonial. Del que no som conscients, tal vegada, és que bona part dels atributs que ens donen sentit com a cultura diferenciada són intangibles i, per tant, molt més fràgils i a la vegada difícils de mantenir.

El cançoner, les tradicions orals, l’artesania, les festes, els sabers agrícoles, els usos ramaders o les arts pesqueres constitueixen, entre d’altres, la base d’una font de coneixements que ens ha articulat com a societat però que també ens ha confeccionat com a individus.

Una de les errades més habituals quan pensam en Patrimoni Immaterial és creure que és una cosa del passat, com de museu etnogràfic, ple de connotacions melancòliques i folklòriques. La veritat és que aquests tipus de coneixements representen un clar nexe d’unió amb la tradició i amb l’ahir, però només són veritat quan esdevenen un present integrador i amb clara vocació de futur.

La gastronomia de la nostra terra, com la de qualsevol altra, no es pot entendre fora la suma de coneixements que hom ha anat afegint-hi des del particular fins a imbuir consciència de general, de global, de col·lectiu. Bona part de la riquesa gastronòmica de la qual gaudim avui dia -potser seria més correcte dir ‘hauríem de gaudir’- és deguda a la idiosincràsia anàrquica dels sabers populars. El fet que les receptes tradicionals tenguin la seva versió a cada casa pot portar des de la conya maliciosa i comparativa fins al conflicte prebèl·lic a les branques familiars, però esdevé una font inabastable d’informació, curiositats i sapiència per als qui navegam pels assumptes de la menjua amb obsessió opioide.

En aquesta pàgina us propòs una recepta de bunyols, la meva, si la voleu feis-la vostra. Si teniu algú al vostre entorn a qui demanar-li la seva, no deixeu passar l’oportunitat d’escoltar-lo i elaborar-la. La transmissió directa d’aquests tipus de coneixements porta incorporada una càrrega emocional que mai podrà substituir un receptari, per professional que sigui. Si mantenim viva la tradició evolucionarà amb nosaltres, ella no morirà i nosaltres ens enriquirem.

Bunyols de moniato i patata

Coem les patates i els moniatos amb pell al forn fins que siguin ben cuits. Els pelam i els passam pel passapurés, o en el seu defecte els esclafam molt bé amb l’ajuda d’una forqueta. Batem els ous amb un polsim de sal, els incorporam a la barreja de tubercles, hi afegim la farina i en el darrer lloc el llevat diluït dins l’aigua tèbia. Pastam enèrgicament la mescla fins que tots els ingredients presentin una aparença homogènia. Ho deixam reposar, en un lloc tebi però allunyat dels corrents d’aire, el pastó cobert amb un pedaç o paper humit. Deixam passar tres quarts d’hora i ja podem començar a fregir els bunyols. Posarem una paella amb molt d’oli al foc i la mantindrem a una temperatura moderada. Si volem fer-los amb forat, agafarem la pasta amb una mà i anirem fent la forma amb el dits gros i índex de l’altra. Els servirem ensucrats, amb mel o amb arrop. Bon profit!

Ingredientes

250 g de patata bullida

350 g moniato bullit

275 g de farina

5 ous

15 g de llevat

100 ml d’aigua

Oli de gira-sol

Mel, sucre o arrop