Un migdia a ‘Notre-Damm’ de l’Eixample

Barcelona“Si has de posar alguna declaració meva al teu article, explica que estic preparat per gaudir de la màgia de Sant Jordi”, em diu un editor abans d’explicar-me que això de la màgia de la diada és “pura ironia” i que, sisplau, no citi ni el seu nom ni l’empresa on treballa. Els dies abans de regalar el llibre o la rosa -potser totes dues coses alhora: no sigueu estirats- són d’una hiperactivitat constant per als autors, llibreters, editors, caps de premsa i periodistes. A l’activitat habitual s’hi sumen múltiples presentacions i cites festives que no tothom es pren amb bon humor. “A Sant Jordi hi arribes amb una llarga ressaca”, afegeix la veu confidencial. En una de les mans porta un got de cervesa mig ple o mig buit, segons com es miri. “Sort que aquest any tenim el petit oasi de Setmana Santa per carregar piles”, comenta abans d’explicar que el dia 23 estarà de gira per algunes de les parades de Barcelona, acompanyant un parell d’autors del seu catàleg.

A la terrassa de l’Antiga Fàbrica Estrella Damm, Gerard Quintana fa estiraments, preparant-se per a la marató de signatures dels pròxims dies xerrant amb la seva editora, Glòria Gasch. Ha passat recentment per Lleida, Granollers, Martorell i Teià. Es va perdre el Mercat del Ram de Vic de dissabte passat. “Va anar molt bé: valia la pena unir les set llibreries i provar sort amb aquest experiment -explica Montse Ayats, editora d’Eumo i presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana-. Al principi pensàvem que hi vindrien quatre autors, però se n’hi van acabar apuntant una pila”. Entre ells hi havia Eva Baltasar, autora de Permagel, que va arribar a les set del vespre d’una gira per diverses ciutats espanyoles per promocionar la traducció castellana de la novel·la. “L’Eva encara va ser a temps de signar uns quants llibres”, comenta la cap de premsa de Club Editor, Maia Conesa. Enguany, Baltasar té un horari atapeïdíssim de signatures, molt superior al de l’any passat: és la prova que de vegades -només de tant en tant- els llibres duren més dels tres mesos de vida mitjana entre la publicació, la promoció i la devolució. La segona part de la trilogia, Mamut, hauria de publicar-se abans de l’estiu.

Un altre cas de vida llarga és el Feminisme de butxaca, de Bel Olid, que s’ha reimprès sis vegades. L’autora, que dilluns va parlar al 3/24 “de la Tsili d’Aharon Appelfeld, un autor que poca gent recorda”, prova sort amb un llibre infantil, Camioneres, amb il·lustracions de Lyona, que aquest Sant Jordi també ha fet tàndem amb David Fernàndez per oferir una versió alternativa de la llegenda del cavaller i el drac, protagonitzada en aquest cas per una heroïna que es rebel·la contra el rei tirà i el Drac Mercat. Potser aquest conte acaba ocupant l’espai de la Caputxeta a les lleixes de l’Escola Tàber.

Joan Margarit surt de la sala de bàscules, on no ha examinat el seu pes, sinó que ha ofert un recital amb el seu amic Luis García Montero, actual director de l’Institut Cervantes. Dedicava un dels poemes a Jacint Verdaguer, “l’alzina / que en aquest país nostre sempre hem necessitat”. I deia: “Primer hi calem foc i, de seguida, / la plorem durant anys”. “Cremar i plorar”, declamava Margarit: hores després de l’incendi que va arrasar bona part de la catedral de Notre-Dame de París, les paraules ressonaven amb una força especial. Les realçaven encara més la potència de la veu de Margarit i l’eco de la campanya política en marxa fins després de Sant Jordi.

“Cremar i plorar” podria ser el lema de més d’un dels partits que es presenten a les pròximes eleccions generals. La nit dels comicis, quan se sàpiguen els resultats, tothom hi haurà guanyat alguna cosa. Així i tot, potser són més adients aquestes paraules de García Montero, quan al final del poema Collioure es refereix a la “ pálida, / desarmada emoción / de compartir una derrota ”. Però això serà d’aquí molts dies, encara, quan la ressaca de Sant Jordi ja hagi estat doblegada pel més potent dels analgèsics.