Ruper Ordorika: “Són mals temps per a les minories”

PalmaConsiderat un dels renovadors de la cançó basca, Ruper Ordorika (Oñati, 1956) du gairebé quaranta anys sobre els escenaris i més de vint discos publicats. A cavall entre el rock, la cançó d’autor i la tradicional, avui actua a la Congregació de sa Pobla dins el cicle Folk You!

El tema de la llengua, de cantar en euskera, és una qüestió central per vós?

Jo som anglòfil pur, però amb el temps em vaig adonar que m’interessava molt comprendre el que estava més prop de mi. Hi ha dos fils que em lliguen, com una creu, un és vertical i em lliga als meus orígens, a la llengua que he triat per escriure i per cantar i l’altre és horitzontal i em ferma al meu temps. I el meu temps és el temps del rock. Som de la generació dels Sex Pistols, em venia perfecte fer quelcom prohibit i en la meva llengua.

Nosaltres com a catalans i vós com a basc, és curiós que el fet de reivindicar la nostra identitat sigui gairebé un fet punk.

En termes creatius, sí. En altres qüestions és cert que la música té la part folklòrica, d’unir. Al País Basc hem tingut una generació anterior de cantants que ha fet feina amb molt de rigor amb la cançó popular.

Quan vós vàreu començar en la música tradicional es considerava una ruptura?

M’agrada pensar que no. És possible que hi hagués coses amb les quals rompia amb el que s’escoltava en eusquera però en molts altres terrenys estic segur que no. Sempre he tingut molt d’interès per la cançó anterior a la ràdio. És una altra de les coses que m’apassiona. El món oral, com els glossadors aquí. M’interessa aquesta forma de cançó, de poesia que és ancestral.

Les vostres referències són anglosaxones. Com es combinen amb la música tradicional?

No ho sé. És un aprenentatge i segurament és molt senzill. Al final tu et fas com una imatge d’aquella persona per a la qual cantes, que ha de ser euskaldun. Però sovint estilísticament entén el que dius, però no ho comprèn, perquè per ventura estàs parlant en un altre registre. Jo tract de passar-ho tot per aquell sedaç, per aquest embut de les meves influències per anar a cercar en el més profund i segur que hi ha vegades que no ho aconsegueixes i altres que sí. Es tracta d’ordenar-te, de treure el que dus a dins, de plasmar allò que vols sentir.

Les llengües minoritàries de vegades han estat molt maltractades. Com ho viviu?

Tract de viure-ho amb esportivitat perquè és una qüestió que pot ser molt dramàtica. No he de veure pel·lícules per saber que a l’escola es pegaven per parlar en el nostre idioma, jo ho veia tots els dies a la del meu poble. Hem hagut de reeducar-nos, era una llengua prohibida i hem aconseguit molt, però això és una batalla sense fi, perquè són mals temps per a les minories en tot el món i això no ens ajuda.

I en l’àmbit creatiu?

Ho veig com una riquesa de tal magnitud i crec que en la major part dels casos parteix de pura ignorància, pur temor al desconegut i pur desig de controlar i controlar-nos. Per això un troba una receptivitat especial en llocs on la gent parla la seva llengua, com en els països de parla catalana, per tant comprèn el fet que tu ho facis amb normalitat.

Tractau temes polítics a les cançons?

El simple fet de triar una llengua ja és una posició i després ocasionalment, sí. No hi ha moltes bones cançons que parlin de política, però són molt importants les que hi ha. A vegades sí que he tractat directament temes que es poden prendre per política. Contar una realitat des del teu punt de vista sempre és polític.

Heu publicat una vintena de discos. Què destacaríeu del primer? I del darrer Bakarka, que sortirà aviat?

Al primer disc hi havia poemes cantats, cançons i cançons tradicionals. Aquesta cosa tan primitiva és el que jo faig des del principi. Al darrer he inclòs versos tradicionals i són com els que fan els glossadors d’aquí, formalment són molt convencionals però permeten la improvisació. Seria molt llarg contar que crec que vaig cap endavant, no?

Bé, idò destacau-nos una cosa.

Que gaudesc quan enregistr. Cada vegada em trob millor, en sé més del meu ofici, tot i que estam aquí fent el que podem (riu).