Música

Rufus Wainwright, una gran veu per a una gran nit al Liceu

El músic nord-americà ofereix una impressionant interpretació dels seus dos primers discos

Dedicar el repertori d'un concert a les cançons d'un sol disc publicat anys enrere no sempre és una bona idea. No són tants els àlbums irrefutables de dalt a baix, ni tan sols quan hi ha l'excusa conceptual. De fet, existeix una mena de selecció natural que fa que un artista vagi arraconant les peces menys reeixides de cada disc, que acaben sent ignorades en els directes. Així que, més enllà de formalitzar una concessió completista a la nostàlgia per fer passar per caixa els fans, ¿quin sentit tenen aquesta mena d'actuacions centrades en un sol disc, o en dos com va passar aquest dimarts amb Rufus Wainwright al Liceu, dins del Suite Festival? Doncs tot el sentit del món quan l'intèrpret mana per sobre de les cançons, quan el repertori és un llenç damunt el qual l'artista signa un compromís amb la transmissió de les emocions de manera que el públic no s'ha d'acontentar amb el record de les cançons, sinó que pot gaudir d'una nova emoció creada allà mateix i cantada de la manera més precisa.

Això és el que van aconseguir Wainwright i el magnífic quintet que l'acompanyava al llarg de dues hores i mitja memorables dedicades als seus dos primers discos, 'Rufus Wainwright' (1998) i 'Poses' (2001), quan el nord-americà començava a ser el príncep rebel del melodrama pop.

Amb tres detalls n'hi ha prou per assenyalar com va ser d'extraordinari el va posar en joc Wainwright: la nota penjada amb què va deixar suspesa l'última síl·laba de la cançó 'In my arms', la discreta solemnitat amb què va silenciar l'últim compàs d''In a graveyard', just abans de rematar el rèquiem amb una nota al piano, i la manera com va controlar el dramatisme en una interpretació apocalíptica d''Evil angel' que es podia considerar com un homenatge pòstum a Scott Walker. La resposta del públic, que havia pagat entre 15 i 65 euros, va ser la mateixa en els tres casos: un silenci breu, sentit, com si estigués assimilat la commoció, i tot seguit una ovació afectuosa, sense cridòria, però ben eloqüent de la sintonia entre els espectadors i els músics.

El concert havia començat d'acord amb el guió d'aquesta gira, remenant el repertori del primer disc, però no de manera exhaustiva ni en el mateix ordre. Van ser uns quaranta minuts de cançons, simpatia, comèdia i una mica de drama, tot ben equilibrat, a estones amb la guitarra, d'altres al piano, i sempre amb la veu a lloc, afinada, i ara, als 45 anys, amb cos i maduresa. Està en condicions de regalar-se una traca vocal, però almenys al Liceu va triar fugir dels focs d'artifici i les exageracions gratuïtes que altres vegades havien trencat la màgia.

En aquesta primera part, va disculpar-se per haver alimentat la cançó 'Barcelona' amb tòpics metafòrics quan la va compondre, va dedicar 'Beauty mark' a la mare (Kate McGarrigle), va explicar l'anècdota sobre aquella vegada que Leonard Cohen va escoltar repetidament 'Sally Ann', i quan es va treure la jaqueta no va poder evitar dir: “Ho sé, ho sé, tinc un cos increïble”. Com a bon 'entertainer', se'l veia còmode en la broma i la picardia, però alhora era capaç de capgirar el to lleuger per endinsar-se en la intensitat de peces com la versió de 'Both sides, now', de Joni Mitchell, que va interpretar just abans de tancar el primer bloc amb un tema nou, 'Sword of Damocles', compost, diu, com a resposta al que representa Donald Trump

Després d'una pausa, va arribar l'hora del disc 'Poses', aquest sí que interpretat sencer i per ordre: de l'himne 'Cigarettes and chocolate milk' a la solemne 'In a graveyard'. En aquesta segona part, Wainwright va decidir no parlar entre tema i tema, la qual cosa no vol dir que no comuniqués simpatia i bon humor. Ho va fer a través del vestuari, sobretot amb una mena de capa-boa negra que a estones semblava l'uniforme de la Guàrdia de la Nit que protegeix el mur de 'Joc de trons', això sí, menys aspra i trista, perquè, posada a les espatlles del somrient Wainwright, més que advertir sobre l'arribada de l'hivern, la capa anunciava l'adveniment de l'hora del còctel.

Musicalment, la translació de 'Poses' al directe va ser molt expressiva, amb el guitarrista Gerry Leonard (i en general tota la banda) fent una feina prodigiosa i constituint una xarxa de seguretat perquè Wainwright pogués cantar a un nivell altíssim tant en les textures acústiques de 'California' com en els moviments funk de 'Shadows', tan aviat jugant a favor de partitura en la inflamada 'The tower of learning' com enlairant el folk de matinada de 'One man guy', la composició del seu pare, Loudon Wainwright III. No era fàcil mantenir la tensió interpretativa i l'atenció de la gent, però se'n va sortir, i de quina manera, amb una veu atenta al matís i en cap moment exhibicionista. Mèrit doble, doncs.

El públic del Liceu, lliurat a la màgia interpretativa de Wainwright, va ser recompensat amb el bis habitual en aquesta gira: 'Imaginary love', del primer disc; 'Going to a town', de l'àlbum 'Release the stars' (2007), i la versió d''Across the universe', dels Beatles, al final de la qual Wainwright va desconnectar involuntàriament el cable del micròfon, un imprevist que va salvar amb un somriure i un regal... Quan una part del públic seguia aplaudint, i una altra mirava de buscar la sortida per no perdre el metro, Rufus Wainwright va sortit tot sol per interpretar al piano 'Hallelujah', de Leonard Cohen. Qui podia imaginar un final millor per a una gran nit al Liceu?

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF