Publicitat
Publicitat

ART

Roy Lichtenstein: fresc, comercial i inequívoc

L'exposició més ambiciosa que es dedica a l'artista des de la seva mort el 1997 arriba a la Tate Modern de Londres

Com un gimnasta d'elit que perfecciona una rutina guanyadora, Roy Lichtenstein (1923-1997) va desenvolupar un estil hàbil, concís i pràcticament infal·lible. Es basa en l'agilitat en comptes de la força i, encara que era limitat, va ser capaç d'estendre'l en variacions i prolongacions sorprenents. No té un aspecte fort, però és intel·ligent; és fresc i mordaç, però accessible. En poden gaudir tant els entesos com els profans, i fins i tot per les mateixes raons. I encara cal tenir en compte el factor de la identificació: molt alta. Un cop un es troba amb la seva obra, la reconeix arreu. Roy Lichtenstein: una retrospectiva , l'exposició que ha arribat a la Tate Modern de Londres, és la més exhaustiva des de la mort de l'artista el 1997 als 73 anys. La mostra, que es va veure amb lleugeres variacions a la National Gallery de Washington, agrupa les peces de manera brillant i revela facetes sorprenents de la seva obra. No hi ha gaires plaques explicatives que entretinguin els visitants. El més important són les obres, des de les que va fer a partir de còmics fins als paisatges que va realitzar poc abans de morir.

Lichtenstein, que va néixer i es va criar a Manhattan, es va interessar per l'art des de molt aviat. Quan amb prou feines havia sortit de l'institut, es va matricular a l'Art Students League, on va estudiar pintura amb Reginald Marsh. Després de passar tres anys a l'exèrcit durant la Segona Guerra Mundial, es va llicenciar en belles arts a la universitat d'Ohio, i va fer feines diverses abans de mudar-se a Nova Jersey el 1960 i de tornar a Nova York l'any següent. Com gairebé tots els artistes d'aquell moment, Lichtenstein va realitzar pintures en la línia de l'expressionisme abstracte. El 1960 aquest model ja es començava a veure com a reductiu i passat de moda. Havia d'haver-hi altres opcions, i ell en va trobar una: començar a pintar còmics. L'exemple més antic és Look Mickey , del 1961, l'obra que rep els visitants quan entren: una imatge de l'ànec Donald i Mickey Mouse treta d'un llibre infantil de Disney.

Lichtenstein va dir que l'havia pintat per als seus fills. En el fons, la va pintar per a ell mateix, per allunyar-se tant com va poder del lloc d'on venia. No havia llegit còmics de petit, "però, per descomptat, els seus fills, els nois, en tenien, i en aquells còmics hi va trobar una gran possibilitat de crear imatges", explica Dorothy Lichtenstein, la vídua de l'artista.

Lichtenstein va aprofundir en aquesta nova direcció. Va retallar objectes corrents -salsitxes, unes vambes, una mà femenina fent tasques domèstiques- de tabloides, de tires còmiques i anuncis; els va dibuixar; els va traslladar ampliats a teles i els va pintar. En aquestes pintures les escenes sempre estan emmarcades per camps de punts del patró Ben-Day per suggerir la impressió dels anuncis barats. Al començament, els feia amb un raspall per a gossos mullat amb pintura.

L'efervescència del 'pop art'

El que Lichtenstein estava fent, esclar, era pop art . No l'havia inventat, però ràpidament va ser identificat com un dels seus exponents més definitoris, i la seva carrera es va enlairar. El 1961, a través d'un col·lega, va conèixer el galerista Leo Castelli, que va accedir a representar-lo, i immediatament el va incorporar a una exposició col·lectiva d'altres artistes emergents on hi havia Jasper Johns, Robert Rauschenberg i Frank Stella. Andy Warhol es va unir a aquesta alineació poc després. "Quan el Roy i altres artistes van entrar en escena, la gent estava realment excitada per poder reconèixer les imatges, després d'haver hagut de gratar en les profunditats de l'expressionisme abstracte", explica la Dorothy.

Totes les obres de la primera exposició individual de Lichtenstein amb Castelli, el 1962, es van vendre abans de la inauguració. Tot i que estava al començament d'un viatge apassionant, el va viure en gran mesura des del seu estudi, on passava la major part del temps refinant i afinant els aspectes formals del seu art i ampliant amb encert el repertori de temes. Se sentia còmode treballant en sèries temàtiques, i en diversos conjunts alhora. Va seguir pintant objectes quotidians, però va passar del color al blanc i negre. També va passar de les historietes de Disney a un gènere romàntic produït per DC Comics, del qual va treure una sèrie de primers plans de dones joves, emocionades i amb mal d'amors. Girl drowning , de l'any 1963, es va convertir en un dels seus quadres més coneguts.

Amb tot, en aquell moment Lichtenstein també va atreure les crítiques. La seva obra va ser titllada de lleugera, nostàlgica, innòcua i conservadora: art pseudopopulista per vendre. Els defectes ideològics del seu art van semblar particularment flagrants en un moment en què la Guerra del Vietnam posava la directa i el pacifisme nord-americà estava en ebullició.

Un tímid intent d'art polític

En resposta a aquests fets, Lichtenstein es va plantejar orientar-se -potser va fer-ho- cap a una altra sèrie, també derivada dels còmics de DC. Aquesta vegada estava composta per pintures de la mida d'una tanca publicitària on es poden veure avions de guerra durant un combat i per relleus irregulars que tenen la forma de bombes que esclaten. El conjunt d'aquestes obres dóna a l'exposició, que es pot veure fins al 27 de maig, el seu moment més dinàmic. I encara que no siguin exactament art polític, tampoc es poden llegir com a acudits pop.

Lichtenstein es va mantenir ferm en la decisió d'impedir l'entrada dels assumptes personals en la seva obra. Aquesta sèrie, però, si no és una resposta a la Guerra del Vietnam reflecteix la seva pròpia experiència de la Segona Guerra Mundial -l'havien destinat a una base d'entrenament de míssils antiaeris- i l'amenaça d'una catàstrofe nuclear que obsessionava els Estats Units a la postguerra.

A mitjans dels anys 60 el pop art , després del seu breu moment d'esplendor, s'estava convertint en part del passat. Lichtenstein se'n va adonar i va començar a actuar en conseqüència. No podia fer gaire per modificar els elements definitoris dels seus treballs. Aleshores, els punts, les línies i el color ja eren inalterables. El que podia canviar era el contingut, i ho va fer amb un èxit desigual. Van desaparèixer els personatges dels dibuixos animats i van sorgir les natures mortes, tractades com els còmics, i els homenatges a la història de l'art.

Els bodegons de Lichtenstein són enginyosos, si no estan molt carregats. Els homenatges, que es van estendre al llarg de molts anys, són admirablement diversos però poc reveladors. Els més elaborats són els que va dedicar a Picasso. Sembla que tinguin la intenció d'una paròdia afectuosa, però no afegeixen res a les paròdies, intencionades o no, que Picasso va fer de si mateix. "Les coses que aparentment he parodiat, de fet, les admiro", va dir Lichtenstein. Amb tot, la seva trajectòria no deixa gaire lloc a veure'l com un clàssic, però tampoc com un artista lleuger i irreverent dotat amb un talent extraordinari.

Hi ha obres més interessants per davant, entre les quals les quatre grans pintures del 1974 titulades en conjunt L'estudi de l'artista . Són quatre reproduccions d'habitacions gairebé a mida natural inspirades en l'Estudi vermell i l' Estudi rosa de Matisse. Potser representen unes cambres on no hi ha persones, però estan plenes d'art. La connexió de Lichtenstein amb els artistes que homenatja és òbvia, però en aquest cas es va homenatjar a ell mateix. Matisse i Picasso estan a tocar, però el que l'espectador en el fons està rebent és un aiguabarreig en quatre parts del Lichtenstein que havia començat amb Look Mickey i que continua a partir d'aquí.

El més probable és que només un artista amb una obra tan decididament mancada d'ego com la d'aquest artista pugui sortir-se'n amb un tribut a si mateix, i fins i tot fer que sigui commovedor, que ho és, esforçant-se per introduir en el seu art una vulnerabilitat i una angoixa que d'una altra manera serien difícils de localitzar. Malgrat tot, hi són en sis belles pintures de miralls que no reflecteixen res.

Un clàssic nord-americà

Per acabar, hi ha els Paisatges a l'estil xinès , l'última sèrie que va finalitzar. És un homenatge, també, als pintors de la dinastia Song. Lichtenstein els havia descobert a la facultat i no els va oblidar mai. En aquell moment, al final de la seva vida, el van empènyer a experimentar, a provar nous moviments i retornar als antics. En un dels quadres va estendre pintura blanca amb pinzellades enèrgiques per evocar l'espessor de la boira. En un altre va utilitzar el seu omnipresent patró de punts per aconseguir una suau degradació, com si el paisatge es dissolgués en una boira molecular.

L'ofici, la seguretat i l'equilibri d'aquestes obres donen una alenada d'aire fresc al final de l'exposició, però encara deixen sense resoldre l'estatus de Lichtenstein en l'esquema de la història de l'art. És impossible no comparar-lo amb Andy Warhol, un artista que no només va canviar radicalment l'art, sinó que també va canviar Amèrica.

Roy Lichtenstein va transformar, en certa mesura, l'art, però no va modificar res més. L'impacte de Warhol segueix sent fort i penetrant, però no és segur que hi hagi, i que alguna vegada hi hagi hagut, un efecte Lichtenstein . Així i tot, la seva obra és única, i alguns dels seus treballs encara són frescos i audaços. Lichtenstein resumeix, almenys amb les seves primeres obres, l'esperit d'una època, i és poc probable que caigui de la cultura actual. Considerem Roy Lichtenstein un clàssic nord-americà, i deixem-lo en això.

Els llibres que ens fan grans