MÚSICA

Rosalía estripa les cartes

L’artista de Sant Esteve Sesrovires compleix les expectatives amb el llançament d’‘El mal querer’

Rosalía ha estripat les cartes de la indústria musical espanyola. Independentment dels beneficis que pugui generar el disc El mal querer (Sony), la cantant de Sant Esteve Sesrovires ja ha tensionat un ecosistema comercial que funcionava seguint altres dinàmiques, entre les quals no hi havia buscar accions promocionals com ara una foto amb el director general d’Apple, contractar anuncis a Times Square (l’espai publicitari a l’aire lliure més car del món), organitzar amb Red Bull un concert gratuït a la plaça Colón de Madrid per a més de 10.000 persones i moure tots els recursos de comunicació i màrqueting per situar en mitjans anglosaxons una artista que no canta en anglès.

La indústria, en aquest cas Sony, ha trobat un projecte artístic que Rosalía defensa amb l’ambició de transcendir globalment, i per al qual necessita eines més poderoses que una entrevista a El hormiguero, l’esperança que soni la flauta i una gira per places de toros. Ella, plena d’autoconfiança, es refereix a Sony com “un aliat importantíssim”: simplement això, un aliat que hi posa diners, i no pas pocs. Rosalía marca el relat, domina la narrativa i deixa clar qui està al servei de qui. I sobretot treballa passant pantalles i implicant-se en el següent objectiu fins i tot abans d’acomplir l’anterior. Quan encara no havia enllestit Los Ángeles (Universal, 2017), ja estava treballant en El mal querer. Mentre anava aplegant admiradors cantant al costat de Raül Fernández, Refree, veu i guitarra en honor a l’austeritat i una temàtica de dol, preparava el canvi d’estètica musical amb El Guincho com a còmplice de la producció. Fa uns mesos, quan ja tenia ben definit el concepte del disc nou, va viatjar a Los Angeles per enregistrar un tema amb Pharrell Williams que de moment només s’ha pogut escoltar en directe. I ara que té el suport de Sony Espanya, l’objectiu és que la central nord-americana de la discogràfica la catapulti a un altre nivell, el que està reservat a les dives globals. Per si de cas, ja ha signat un acord amb Lionfish Entertainment, l’empresa de management comandada per la nord-americana d’origen cubà Rebeca León i que representa artistes com els colombians J. Balvin i Juanes. Rosalía ha col·laborat en una cançó del disc Vibras del primer i ha compartit escenari amb el segon.

La repercussió popular de Rosalía és innegable, i fruit d’una combinació de mèrits artístics i una injecció de recursos, influències i diners. Abans de publicar El mal querer ja l’havien imitat en programes de televisió com Tu cara me suena, l’havien versionat a Operación Triunfo i fins i tot Los Morancos l’havien utilitzat per construir una paròdia política a propòsit del vídeo de Malamente. És promoció de cost zero mitjançant la qual Rosalía s’escampa entre unes audiències televisives espanyoles encara milionàries i que per tant no cal menystenir. Però les maniobres s’orquestren amb un altre horitzó: els Estats Units. No se n’amaga. Fins i tot especula amb la possibilitat de passar-s’hi mig any perquè, diu, amb l’estàndard de producció que hi ha a Espanya no es pot sonar com Kendrick Lamar, com les estrelles en les quals vol emmirallar-se ella.

“Vull que cada disc que faci sigui diferent de l’anterior. L’èxit consisteix en no estancar-te”, repetia Rosalía fa uns dies en les entrevistes que va concedir a Madrid. Així com Refree, soci necessari a Los Ángeles, ha desaparegut fins i tot dels agraïments d’ El mal querer, qui sap què passarà amb el canari El Guincho quan Rosalía perfili el següent projecte. A més, si Sony posa en joc la carta internacional, seria estrany que l’acompanyés un productor que no fos nord-americà. No per res: és el mercat, amics.

Una altra incògnita que només resoldrà el futur és en quina llengua prepara l’assalt a un mercat global, en què l’anglès és hegemònic, sobretot quan es vol tenir una penetració efectiva als Estats Units més enllà del públic hispanoparlant. Novament, qui mana és el mercat, raó per la qual superestrelles com Enrique Iglesias i Shakira canten anglès sobre ritmes llatins, o almenys fan propostes bilingües.

Modular el discurs

Que Rosalía es mou com una estrella ho demostra la manera com ha modulat el discurs en les jornades promocionals organitzades a Madrid abans del concert a la plaça Colón. En tot moment ha transmès un relat d’esforç, determinació i èxit, triant els temes sobre els quals volia comunicar idees contundents (feminisme, creativitat) i evitant pronunciar-se sobre qüestions com el Procés: “Visc per a la música i la meva opinió no té més importància que la de qualsevol altre”, va dir Rosalía a El Mundo. També fa una defensa de “l’efervescència creativa a Espanya” quan parla amb mitjans espanyols, però quan va a TV3 hi afegeix Catalunya i destaca que Barcelona és “importantíssima” per a ella. És Rosalía marcant l’agenda i buscant complicitats.

El poder d’‘El mal querer’

Rosalía ha convertit el seu nou disc en una declaració d’afectes, influències i propòsits. Amarada de flamenc i còmoda amb les músiques urbanes, també explora nous registres amb la veu

Finalment El mal querer no és exactament el que avançaven les cançons Malamente i Pienso en tu mirá. Sí que hi ha parts diguem-ne més compromeses amb les músiques urbanes, però en el disc nou Rosalía no gira full a l’estètica solemne amb què aborda el flamenc, referent constant en la majoria de les peces, sinó que la integra en una producció cuinada amb Pablo Díaz-Reixa, el Guincho. En la recerca d’un so propi, Rosalía hi aboca les lliçons flamenques, les polifonies apreses a l’Esmuc i els ritmes i les sonoritats escoltades en discos de Drake, Kendrick Lamar, Solange, James Blake i probablement Björk i Arca. Com en un joc de contrastos, també la veu es mou en diferents registres, ja sigui en el quejidito, com diu Alejandro Sanz sobre la veu laína de Rosalía, administrant l’ autotune i el falset o rapejant amb l’eco de la Mala Rodríguez.

Musicalment, la de Sant Esteve Sesrovires gestiona tonalitats majors per obrir el disc i enfosqueix el color després, quan la temàtica demana més gravetat. Tot i que la feina bruta la fan samplers i caixes de ritmes, el caràcter sintètic queda esmorteït al llarg de l’àlbum per aportacions de tota mena. N’hi ha de més previsibles si es té present el bagatge de Rosalía; per exemple, les palmas de Los Mellis, les veus de Las Negris i el sample de la Paquera de Jerez. En canvi, d’altres són més sorprenents: l’Orquestra Simfònica de Bratislava tocant un arranjament de Jesús Bola per conduir Reniego cap a la copla orquestral d’aromes andalusines, i l’Orfeó Català i l’arranjament de Joan Albert Amargós donant profunditat a Bagdad, un tema que no està ambientat a l’Iraq sinó a la sortida del club porno de Barcelona. Hi dominen decisions que semblen molt reflexionades, potser massa i tot, perquè a vegades la veu s’encomana d’una fredor musical que dificulta la connexió emocional. Altres vegades, però, la intensitat és aclaparadora, sobretot en el tram final, des de Bagdad fins a A ningún hombre.

Pel que fa el relat que amb tanta insistència ha defensat Rosalía, efectivament El mal querer explica les vicissituds emocionals d’una dona estimada, casada, anul·lada per la gelosia de l’home, maltractada i finalment alliberada, però amb memòria. Rosalía ho subratlla adjudicant un lema a cada peça, de l’auguri al poder. Tanmateix, en aquest melodrama deixa a les mans de l’oient la interpretació d’un arsenal metafòric que no sempre és transparent i que va carregat de mètriques de sangs antigues, tot i que no tant com la del romanç occità del segle XIII que ella assegura que li ha servit d’inspiració. Aquest gest de sofisticació lírica, que contrasta amb un argot popular més contemporani, allunya del present la història que vol explicar. Així i tot, és un disc extraordinari en què Rosalía juga sobre la corda fluixa sense mirar avall.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF