Ron Perlman, l’actor que s’amagava rere la màscara

Ron Perlman ha visitat Sitges aquests dies per rebre la Màquina del Temps honorífica del festival i presentar el thriller Asher, la seva primera pel·lícula com a productor, en què també interpreta un exagent del Mossad convertit en assassí a sou. “Estava fart d’esperar que no m’arribessin papers interessants i volia controlar tots els aspectes de la pel·lícula”, diu. Han passat molts anys des que Jean-Jacques Annaud el va escollir per ser un dels protagonistes d’ A la recerca del foc (1981) perquè, com apunta Perlman, “no hi havia cap actor que s’assemblés tant a un neandertal com jo”.

El físic, admet, ha marcat la seva carrera, però no d’una manera negativa. Molt aviat es va trobar que no paraven d’oferir-li personatges que requerien màscares o maquillatge d’efectes especials. “De jove no em sentia gaire còmode amb el meu aspecte i transformar-me en una creació abstracta em permetia amagar-me darrere el personatge i actuar amb més llibertat -diu-. Si no fos per les màscares, no hauria pogut aprendre l’ofici d’actor. Va ser, d’alguna manera, un regal de Déu”.

Durant molts anys, Perlman va interpretar personatges molt caracteritzats com el protagonista de la sèrie La bella i la bèstia i la criatura sobrehumana de Hellboy, així com personatges de gestualitat pirotècnica en films de Jean-Pierre Jeunet i Annaud. “No vaig començar a agradar-me una mica fins ben entrada la quarantena”, recorda. Un dels papers més importants que ha interpretat en l’etapa sense màscares de la seva carrera és el de la sèrie Sons of anarchy, tot i que no està content amb la manera en què el personatge es va acomiadar en la sisena temporada. “Jo volia que el personatge tingués més recorregut -confessa-. No va ser decisió meva matar-lo, t’ho asseguro. No estic gaire content amb les dues últimes temporades, però estic molt agraït d’haver-lo interpretat. No he estat involucrat mai en res tan universalment apreciat com Sons of anarchy ”. Ni tan sols Hellboy? “No, Hellboy no va ser un gran èxit. Va funcionar, però no com Iron Man. La franquícia va continuar gràcies només a l’entusiasme de Guillermo del Toro”.

Del Toro, més que un amic

La carrera de Perlman està íntimament lligada a Del Toro, amb qui ha col·laborat sis vegades. Els seus camins es van creuar per primer cop a Cronos, el debut del mexicà. “Em va escriure una carta quan encara feia efectes especials a Mèxic, parlant-me de la seva visió i suplicant-me que llegís el guió que havia escrit per rodar-la a Mèxic -recorda-. A mi em va sorprendre que algú tingués tant d’interès en mi i, quan ens vam conèixer, va ser com si fes 30 anys que fóssim amics. I, a més, el guió de Cronos era meravellós”. Perlman ha celebrat com ningú els triomfs que ha aconseguit el seu amic amb La forma del agua. “Era inevitable que aconseguís el reconeixement més alt, perquè és un visionari, un autèntic geni. Hi ha una gran poesia en el seu treball, va néixer per fer pel·lícules”, conclou.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF