Ron Carter rememora Miles Davis
Crítica del concert del quartet del contrabaixista nord-americà
Ron Carter Foursight
Barts. 17 de novembre
“Gràcies per venir a veure com quatre persones ens ho passem bé”, va dir Ron Carter cap al final del concert amb la veu cansada però amb un somriure sorneguer. Només quan va parlar, el contrabaixista de Michigan desvelava la seva edat: 82 anys. Quan tocava, era impossible posar-li'n, ni tampoc, gràcies a l'excel·lent forma demostrada, preveure una data de caducitat. No se'l va veure vacil·lar en cap moment a l'hora de liderar un repertori dens però a la vegada sobri i elegant on els temes es van anar enllaçant gairebé sense pausa. Carter presentava el projecte Foursight a la sala Barts dins del 51è Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, amb el qual recuperava la formació de quartet, al costat de Jimmy Greene (saxo tenor), Renee Rosnes (piano) i Payton Crossley (bateria), i connectava amb alguns dels seus discos més emblemàtics dels anys 70, com Piccolo (1977), enregistrat en aquest mateix format i del qual va recuperar la hard opera Saguaro.
Al llarg de gairebé dues hores, peces com Mr. Bow-tie, 595 i My funny Valentine s'unien d'una forma orgànica i creativa a través de transicions amb final incert. El tema popularitzat per Chet Baker, per exemple, va acabar desembocant en una subtil recreació d'A love supreme, de John Coltrane. De fet, la cita al saxofonista no era gratuïta: l'esperit del modern jazz va ser un fils conductors del concert i les referències a Miles Davis, una constant. Carter –que va formar part del seu segon quintet a finals dels 60, al costat de Wayne Shorter (saxo), Herbie Hancock (piano) i Tony Williams (bateria)– va revisar temes emblemàtics del trompetista com Flamenco sketches i Seven steps to heaven, molt aplaudits pel públic, que, a més a més, van permetre el lluïment de Rosnes al piano i comprovar que encara són un terreny fèrtil per improvisar de forma atrevida i sense mirar enrere.
Però lluny d'estripar les cartes, Carter va preferir impartir a la seva música un bon balanç entre intensitat i intimitat, i melodia i abstracció. Semblava que gaudia molt més teixint complicitats amb el públic a través de l'expressivitat i algunes cites musicals que no encaminant-se cap el free. You and the night and the music i l'estàndard I'm getting sentimental over you van posar la cirera a una actuació de gran alçada de mires.
